Això què és?

:: Ací podreu trobar cada setmana l'agenda cultural de tota la Ribera del Xúquer: balls i danses, esdeveniments, festes populars, literatura, mítings, música, pilota, xarrades...

dilluns, 5 de gener de 2009

El cantant més gran de la Ribera


Paco Muñoz canta per als xiquets... i per als majorots:
l'últim concert de Castelló i l'última Trobada a Sollana
©© 2008 de les fotos: Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Dir que Paco Muñoz és «el cantant més gran de la Ribera» no és cap afirmació gratuïta: no debades, la seua palesa bonhomia i la dedicació quasi exclusiva a la cançó infantil -que no infantilitzada!- han fet d'ell un rara avis dins l'estrany món de la cançó i, en particular, de la nostra Cançó; no ho sé cert, però ara mateix no em ve al cap cap altre cantant, cansautoret o cantãor que, com Paco, haja sabut compaginar tan bé la cançó adulta i la cançó infantil, lúdica, educativa, popular... i transferible. Rosa León, potser? El cas és que en valencià en tenim un grapat, començant pels Al Tall del Som de la pelitrúmpeli (la cançó homònima del qual és d'origen roscà), seguint per la figura del cantacançons Dani Miquel (del millor poble del món, també) i això sense comptar lectures pedagògiques de cançoners com el de -verbigràcia- Ovidi Montllor. Del seu estimat Ovidi el qual, com relatava la revista Gorg allà pels anys 70, després d'un recital a Alzira (!) se'n va tornar a Alcoi fent dit (!?), però això és una altra història... o, com diria Paco, «el millor ho fem amb el dit» (cançó didàctica en la qual alguns heretges veuen seguit seguit perverses insinuacions femellistes)!

~ La bona qüestió -per si no vos n'heu adonat encara- no és si Paco Muñoz és el més gran o no, que ho és inclús de tot el país valencià i part de l'estranger; l'afirmació que vos podria -deuria?- sonar fora de lloc és que ara ens l'adjudiquem com a il·lustre riberenc: si tenim en compte que la seua especial vinculació a pobles com Bocairent o Dénia es deu a qüestions de residència més o manco temporal, la nostra gran comarca única s'endu la palma. I no només perquè fóra retor a Castelló de la Frontera o a Montserrat dels Alcalans i ara residisca, incidentalment, al Real de Montroi (que, si fórem estrictes, eixos tres pobles no comptarien com a Ribera estricta) sinó perquè abans, de menudet -corregiu-me si m'enganye-, va anar als maristes carcaixentins, on tenia un tio pàrroc i on té (pocs, però encara li'n queden) tots els seus amics d'infància; en acabant, a Sueca sempre ha tingut mitja família Murillo empastrada en el seu Never-ending Tour particular; ací, a l'Alcúdia, un Carrer del Rector Muñoz (que realment no està dedicat a Paco, però li ho rebatrem a qualsevol que gose dur-nos la contra); en Almussafes, un club de fans que es diu Fundació Sambori i un altaret com a únic sant patró de les trobades d'escoles en valencià, especialment de la de la Trobada de la Ribera -una única trobada, ja ho veieu-.

~ Quant a la seua grandesa, jo ja li ho vaig dir per escrit en la premsa valldalbaidina: 
Recorde una nit en què tornàvem a l'Alcúdia pel Camí dels Burros el meu paisà Dani Cantacançons i jo, quan em va dir que Paco Muñoz l'havia nomenat successor seu tocant al públic infantil: ambdós artistes omplin el forat que deixa la cançó adolescent i adulta i, així, un s'assegura el mestratge i, l'altre, la continuitat. Llavors em vingué al cap una metàfora que exemplifica prou bé la professió de la cançó per a mentalitats poc desenvolupades: Paco Muñoz és com el Deportivo Alcoyano. I no ho dic -no només- per la moral; ho escric perquè mossén Grenya és, per a mi, un cantant de segona divisió... bé; de segona divisió B.

No me malinterpreteu encara: amb això vull dir que Paco, com molts altres, juga a un joc de pilota molt més pròxim que els figures de la divisió d'honor; o, explicat amb una hipòtesi ciència-fictícia, què faria Raimon si no se n'haguera anat a viure al Principat? Millor tornem a la paràbola futbolera: està clar que tots els cantãors i cansautorets voldrien jugar en primera divisió i tindre saxo, bragues, rosca amb all i tot això que ambiciona eixa colla d'onanistes mesinfots, però la gent que realment penca de valent és la que juga en segona (i en tercera) divisió, la que fomenta l'aficció i dóna eixida a la pedrera. I ausades que Paco ha treballat per i per a la xicalla! A vore quin altre cantant valencià pot relatar com els xiquets que ara són adolescents peluts el paren pel carrer per professar-li admiració i confessar que s'han criat amb les seues cançons; i, si no, espereu-vos asseguts, que eixos joveneus que han crescut a ritme d'«un, dos, me-ca-güen-la!» demà seran segur presidents de la Generalitat, que el llistó està molt baixet, i posaran -per fi!- el Serra de Mariola en Canal 9.

De moment, i com Paco és molt previsor, ja fa més d'un parell d'anys que ens anunciava la jubilació imminent: «ja em puc morir tranquil, el relleu està en bones mans.» I així és: jo mire que, miraculosament, mossén Grenya encara ens donarà guerra uns quants anys més i, amb el temps, ocuparà el lloc que li pertoca a l'esquerra del seu tan estimat sant Ovidi Montllor. Això vos ho diu un jugador de la categoria regional (preferent).
~ Però com u no fa setanta anys tots els dies amb la satisfacció que dóna haver fet la faena ben feta, nyas un present i per molts anys, Pacorro!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

retruquen

L'himne comarcal

Bibliografia

  • El virgo de Visanteta (Bernat i Baldoví)
  • Entre naranjos (Blasco Ibáñez)
  • Los reyes mudos (Calvo Acacio)
  • Elogi del meu poble (Fuster)
  • Sàndvitx de fil-en-pua (Boro Miralles)
  • Refranyer de la Ribera (Soleriestruch)
  • L'últim roder (Josep Franco)
  • Les nits perfumades (Arinyó)
  • Ribera (Josep Lozano)
  • Alyazirat (Bernat Montagud)
  • El crim (Vicent Ortega)
  • Cubaneta meua (Arinyó/Guillem)
  • Històries i llegendes casolanes (Norbert Blasco)
  • Història de la Ribera (Tomàs Peris)
  • L'home manuscrit (Manolo Baixauli)
  • Plagis (Urbà Lozano)

Vincles patrocinats