Això què és?

:: Ací podreu trobar cada setmana l'agenda cultural de tota la Ribera del Xúquer: balls i danses, esdeveniments, festes populars, literatura, mítings, música, pilota, xarrades...

dissabte, 26 de desembre de 2009

Tots els bloqs de la Ribera en un (any)!


~ Això mateix: ja fa més d'un any -un anyet i vora dos mesets- que obrírem este bloq per a mantindre un cens exhaustiu de la bloquesfera comarcal i una agenda actualitzada d'actes culturals de la Ribera del Xúquer. El recompte, a l'any, no està gens malament: quasi tres-cents dietaris digitals dels quals vora una seixantena són suecos, més de vint-i-cinc roscans i, una vintena, guixots; toputs (!) i rabosots (!!) ronden la quinzena (!!?); nou castelloners (ací m'estalviaré el malnom), set granoters, sis carabassots, cinc bellotes i, la resta, amb quatre o menys censats; això sense comptar els que, per no tindre una ubicació clara -com Fes-t'ho mirar- o no escriure en valencià, entren en els dos contenedors del final, d'una trentena cada un.

~ Clar, això no vol dir que tots els bloqs censats estiguen o tinguen d'estar actius: si llegiu la bloquesfera diàriament sabreu que els bloquistes riberencs més prolífics són, més o manco, els que teniu seleccionats en la columneta Un de cada: el bromerut Joan Carles Girbés, el cabró -amb perdó- del Brey, el cullerot Julio Navarro, el granotero Paco Vera (en l'exili suecà), l'escarabat Mi #, el meu paisà Toni Montes, els suecans de L'Últim Toc Teatre, les suecanes del Vidapervida o el tomaquero Urbà Lozano. Ni tampoc està clar que de viles com Algemesí o Alzira només en tinga localitzats quinze de cada: més sospitós és el cas de Carlet, d'on no en tinc ni una maneta.

~ La solució? Seguir buscant per la xàrcia. Espigolar els directoris d'enllaços dels bloqs d'ací i d'allà. Preguntar per gent d'un mateix poble. I, especialment, demanar-vos la col·laboració: podeu contribuir a vertebrar la nostra bloquesfera en la mesura que vulgueu (qui fa com pot no està obligat a més), siga com a comentaristes perpetus o com a col·laboradors ocasionals. O, si algú sap com collons redireccionar este bloq a l'adreça riberenqu.es que m'ho diga, que no hi ha manera d'aclarir-se amb el DNS (Domain Name System)! I, per si algú té queixa, el domini punt es l'he triat per allò del DNH (domain name hack); qui sap, potser algun dia existisquen dominis punt ri o punt xuq... o punt ie!

dissabte, 5 de desembre de 2009

La Cançó comarcal


Malajunça © 2008 Llapissera @ Wikia

~ En vista que el tomaquer d'Urbà Lontano seguix el corrent principal i ni tan sols agrana cap a casa, serà menester que fem una relació tan exhaustiva com siga possible de tots els artistes, cantautors i conjunts de la Ribera que canten o han cantat en la llengua pròpia de la terra de Bernat, mas que siga per afegir més noms als dels quals ja se n'ha parlat en este bloq, tant per la seua actualitat com per adscripció comarcal: el primer d'ells, el semi-retirat Paco Muñoz, del qual ja en comentàrem la relació històrica per la qual el podríem -el deuríem- considerar «el cantant més gran de la Ribera»; abans del seu debut tardà, allà per 1975, ací a la nostra comarca del Xúquer hi hagué altres cantants-protesta que, com Joan Pellicer, no aplegaren a gravar cap de disc, verbigràcia el roscà Gènit, Navasquillo de Massalavés, el Grup de Folk de Picassent o els Sols de Sueca.

~ D'aquells últims, els Sols, un dels millors grups folk del moment en paraules del corberà Enric Banyuls, el nom de Manolo Lledó apareix sovint lligat al quartet fundacional dels Al Tall, un altre conjunt que també deu molt dels seus inicis a l'aportació riberenca (i no només per les portades de Manolo Boix): Ramon el Pansot (rioler?) era l'atracció principal quan el pujaven a cantar El casament de Maria la Xapa de Vicent Molina i Maset; la seua mort coincidí amb la gravació del Deixeu que rode la roda, el qual va dedicat a la seua memòria. Enric Ortega, potser la millor veu de l'època, s'incorporà al grup en eixe disc, en va ser part fonamental fins el seu traspàs, el 14 de maig de 1978 i n'aportà peces tan memorables com l'A Miquel assassinaren, Les xiques quan són fadrines (popular d'Alberic i cantada per la seua dona, Empar Torres) o el Bolero inclòs pòstumament en Quan el mal ve d'Almansa...

Remigi Palmero
Palmero © 2007 Josep Lledó @ Wikia

~ 1979 és l'any de publicació del primer disc de Remigi Palmero i Bon Matí, Humitat relativa, encara que el transautor alginetí és, possiblement, el més veterà de tots: en actiu com a guitarrista en orquestres i grups com els 5 Xics o els Pavesos de Joan Monleón, el seu debut com a artista titular aplegà després de llargues estades a les Illes Balears i Altea, on conegué el seu mitger històric, Julio Balanzà. Però com Remigi es mereix un escrit per ad ell a soletes, millor nomenar altres històrics com els suecans Josep Franco (L'últim roder) o Josep M. Blai, est últim entrevistat en La Nova Cançó de Casas l'any 75, on també apareix un joveneu Rafa Xambó en la seua primera època de cansautor. De la mateixa època o més abans és el bolo Josep Dídac, exiliat quasi tota la seua vida a Suïssa i amb un extens repertori tant en francés com en valencià pràcticament desconegut fins fa ben poc.


~ Ja en la dècada dels 80, els algemesinencs Pantaix amb La cassalla d'Eduard Joanes, el rabosot Joan Aymerich i les primeres incursions musicals del Mangue, un admirador declarat de Palmero que, més avant, serà conegut com a bandautor en valencià amb el nom d'Òscar Briz.

~ I, en els últims temps, una caterva de grupets sorgits al caliu dels Tirant de Rock, dels quals Albalat és la llar de dos dels més veterans: els artistes anteriorment coneguts com Gramoxone Ska Band -tècnicament, cullerots- i els Bandolers de Wladi i companyia, encara en actiu; a banda, grups més recents com els corberots d'Alikata, Inòpia, els Souvenirs d'Ulisses, The Garrophones de Sueca, Senior i el Cor Brutal -mig de l'Ènova, mig de Fortaleny-, Enderrocks (citats per Raimon com a Fills del Xúquer) i Zensurats; o ja desapareguts com els carcaixentins Animal de Séquia i Senglar (i el seu Sant Rock), els carletins Rock-ams, Afront o les Rates de Marjal d'Algemesí i els lloques d'Anguiles de Camal, ara reconvertits en Nyitus després de l'espantada de la secció de vents, de la qual ha eixit l'última gran aportació -junt amb Guadalupe Català- a la cançó d'autor riberenca: l'escarabat de Mi #!

~ No cal dir que la llista estarà incompleta sense les vostres aportacions i a mesura que projectes com els d'Assekes, Cara o Creu i el fill de Camanes es consoliden, però per ad això estan els comentaris. Qui sap si algun dia podrem organitzar un festival de música en valencià per Riberenques; mentrestant, algunes d'estes veus cantaran en viu el pròxim dilluns 28 de desembre en el Recital dels Innocents d'enguany: convidades esteu!

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Pilota riberenca


~ Deia u de Beniatjar -el que du el Riberenques valldalbaidí- que, quan l'any passat vingué a Manuel, allò que més li impactà només aplegar va ser trobar-se unes xiquetes que jugaven a raspall en lo carrer, una anècdota que ell lligava al signe del govern local: fabulació o no, a mi em sorprén més el fet que es trobara xicalla jugant a pilota en un poble de la Ribera que no el detall que foren xiquetes i no «vells apostadors». Potser siga perquè la pilota sobreviu millor com a joc popular -infantil?- en poblets xicotets, potser perquè la Frontera del Xúquer està més prop de l'epicentre pilotaire de Simat i el Genovés que altres poblacions, però eixa estampa encara em resulta tan o més exòtica a mi que ad ell.

~ Que la pilota siga l'esport nacional a l'Abdet, Bellreguard, Meliana, Monòver, el Ràfol Blanc, Sella o Traiguera -inclús en Equador!- no vol dir que ací en la Ribera no li tinguem afició: hui mateix comença el VII Trofeu Mancomunitat de la Ribera Alta, «una de les comarques amb més activitat dins de l'escala i corda», al Nou Trinquet de Guadassuar. Allí, com al trinquet Eusebio de Sueca, es juguen competicions oficials, però la llista no s'acaba ací: d'Albal diu que ve Espínola; Alberic té trinquet; Moro és d'Alcàntera; Alcàsser té trinquet, però també juga a frontó; igualment Alginet, amb dos figures històrics com Juliet i Sabateret; el trinquet d'Algemesí només juga en festes; Alzira té Guille, trinquet i un club de pilota amb bloq i tot; Carcaixent, un trinquet descobert i Dani Ribera II; Càrcer també té trinquet; de Carlet són el Patet, el Roget, Suret I, II i III i el Xatet; de Castelló -també amb trinquet-, Agustí; Moncho ve de Manuel; Voro diu que és de Montserrat; Polinyà, trinquet; el poble antigament conegut com Real de Montroi té trinquet; l'Eusebio que dóna nom al trinquet suecà és de Riola, on hi ha un Carrer de la Pilota; Jesús és de Silla; el trinquet de Sollana està en el poliesportiu; Sueca té en nòmina Adrian...

~ ...tots -o quasi tots- els poblets de la Ribera tenen algun motiu per a mantindre viu el joc de pilota, tots llevat del meu: ací ja ni tan sols fan la partida -de galotxa?- que feien al carrer Daoiz y Velarde en festes; no sé quants anys farà de l'última, que jo només en tinc un record borrós. Paradoxalment, l'Alcúdia ha donat els dos millors cronistes de la pilota: Llorenç Millo (autor del llibret blau d'Acció Cultural sobre el tema) i Bausset (habitual de Pelayo i autor de la columna Impressions d'un aficionat); en canvi, de jugar pilota a mà, res de res! I ausades que donen caguera amb el futbol, que fins i tot hem tingut jugadors de primera divisió, però figures ni que siga de raspall -sens ànim de menystindre'l-, no sé si n'hem tingut mai. En eixe aspecte som com una illa, o el poblet d'Astèrix envoltat de tres focus pilotaires com Carlet, Alginet i Guadassuar: dels carabassots, els nostres enemics, sempre s'ha dit -no sé per quina raó- que deixaven les pilotes en l'andana per a què es corcaren; foren pilotes de vaqueta o les del putxero, la bona qüestió és que açò, com tot, va a pobles. Al cap i a la fi, també ho canten els Bajoqueta Rock:
Juga a trinquet,
que la pilota és de Carcaixent!
~ I ara un incís lúdic: allò més paregut a la pilota a mà que he jugat jo de nano és 1 X 2 -pronunciat ['u.no 'e.kis dos], en castellano en el original-, una espècie de dodgeball de només tres moviments en el qual colpejàvem una piloteta feta amb el paper de plata dels almorzars de tots: un feridor cridava «Uno!» i enlairava la pilota d'una palmada; un altre la tornava a envolar al crit d'«Equis!» i el que l'enganxava al «Dos!» tenia de rematar cap algun dels participants; si la víctima era tocada per la plata se n'eixia del joc, però, si l'empomava, l'eliminat era el matador. Així fins que u era l'únic supervivent: llavors el joc tornava a començar, sempre amb un nombre indefinit de jugadors disposats arreu en algun racó del Jardinet; cal dir que jo quasi sempre jugava dâ buφ...

dimecres, 5 d’agost de 2009

FINS AL 25 D'AGOST ES PODEN PRESENTAR AL·LEGACIONS Al PROJECTE DE VARIANT SUD-OEST D'ALZIRA I NOU ACCÉS A CARCAIXENT


Ara que és estiu tenim més temps per a fer coses que l'hivern i les obligacions no ens deixen, ací teniu un parell "obligacions" estiuenques:
  • Pegar voltes per La Ribera i gaudir del paisatge, perquè xiquets!! açò va acabant-se!
  • Informar-vos sobre els projectes que tenen damunt la taula els nostres ajuntaments. Per a començar ací teniu algunes cosetes.
Si teniu al·legacions que fer al PROJECTE VARIANT SUD-OEST D'ALZIRA I NOU ACCÉS A CARCAIXENT i voleu participar d'una de les gràcies de la democràcia, dieu la vostra en forma d'Al·legació perquè estan obligats, com a mínim, a llegir-la.

La Coordinadora per un Transport Sostenible ja ha presentat 400 al·legacions, però no és precís que ho feu mitjançant el model que ells proposen podeu fer les vostres aportacions, que ben segur seran interessants i properes a la zona d'actuació.

Teniu dret a demanar el projecte i més informació sobre el tema als ajuntaments d'Alzira i Carcaixent.

El projecte bàsic, per a que us feu una idea, el teniu ací: PROJECTE BÀSIC

El model d'Al·legació que proposa la Coordinadora per un Transport Sostenible, ací: MODEL DE LA COORDINADORA

Les al·legacions es poden presentar al PROP d'Alzira, a la Plaça Cassassús número 1, (ara només estan de matí): MAPA


Podeu trobar més actuacions que pretenen fer-se a la Ribera des de la Conselleria, en la pàgina de la Conselleria d'Infraestructures i Transports, concretament, ací: CARRETERES A LA RIBERA

dissabte, 20 de juny de 2009

Salut, i força al canut!



La traca final del 2008 ©© Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí, nacionalment famoses pels seus balls processionals i recentment seleccionades com una de les set meravelles valencianes, també estan ara incloses en la llista de candidatures a patrimoni cultural immaterial de l'estat espanyol junt amb altres relíquies valencianes com el Tribunal de les Aigües, el Misteri d'Elx, les Festes d'Alcoi, les Falles, les Fogueres i la Magdalena: tot s'ha de dir, jo he votat al Tribunal de la Vega de València per diverses raons, entre les quals l'antiguitat, la singularitat i la llengua vehicular que du implícita esta manifestació en particular.

~ Cal dir també que no m'agraden massa esta classe de competicions, especialment quan, per la mateixa regla de tres, també haurien pogut incloure -verbigràcia- els Moros i Cristians de Cabdet (els més antics registrats), les Falles d'Alzira (la segona ciutat fallera)... o l'Entrâ de la Mãedéu de l'Oreto de l'Alcúdia; al cap i a la fi, les processons d'Algemesí ja consten com a una de les -discutibles- Set Meravelles Valencianes al costat de l'Albufera, l'Estació del Nord, la Llotja, el Marqués de Dos Aigües, el Penyal d'Ifac i la ciutat de Xàtiva, amb la qual cosa podem considerar que els toputs ja estan aviats.

~ Ara, per una altra banda, com a riberenc pancomarcalista tinc l'obligació moral de dir-vos que, si no heu votat encara, ho feu per la Procesión de la Virgen de la Salud (sic), ja que és el candidat més pròxim geogràficament i una de les cites anuals on més voltes podreu escoltar la tonãeta de la muixaranga! I, per si encara no heu anat mai a vore cap de processó a Algemesí entre el 7 i el 8 de setembre -tot riberenc deuria anar-hi almanco una volta en la vida, com a Sueca-, ací vos cante la relació de balls i l'explicació de la falla amb música d'Al Tall:

Bastonets
Arquets
Carxofa
Llauradores
Processó de la Mãedéu de la Salut

Provessó

Comença la
provessó
sense música ni ciris,
precedida en oració
pels misteris i els martiris.

Va primer, davant de tot,
la famosa Muixeranga:
ningú sap d'on ve eixe mot;
potser del de moixiganga?

Segueix l'
orde establert:
darrere d'ells va la Nova;
porten xiques i van de roig i de verd;
sempre s'embruten la roba.

Fan el Ball & els ciriets,
pugen l'Alta i la Torreta;
fan l'Enterro o el Guió & quatre pinets,
quan se sent la musiqueta...

En seguida, els Bastonets
al compàs que els du l'estrofa
i, a continuació, els Arquets,
divorciats de la Carxofa.

Els xiquets i les xiquetes,
són els vers protagonistes,
del ball de les Pastoretes,
i les mares, les modistes.

En'cabant, les Llaurãores
executen els boleros:
les dones són ballãores
i els hòmens són mãedeueros.

La jornâ és molt intensa,
i a la gent li cau la bava:
tot lo món sap quan comença
i ningú sap quan s'acaba.

Ja arriben els Tornejants,
entre la Creu i el Guió;
pantomímics, ràpids i desafiants
al so de la percussió.

I per fi arriba l'
anda
amb la Mãedéu de la Salut,
mentre celebra la banda
un retorn ben merescut.

Tres voltes se l'emportaren
'ixos rabossots d'Alzira
i tres voltes se quedaren
sense
puesto ni caîra.

Aixina serà per sempre,
que la història bé ho raona,
i tots els anys, el 7 i el 8 de setembre,
farem les Festes Majors a la patrona.


dissabte, 2 de maig de 2009

De Sueca a la Meca



~ Si sou de la Ribera i encara no heu vist mai cap episodi del millor programa televisiu valencià des d'El Show de Joan Monleon és que, com diria l'alcalde de Sueca, sou uns fogolitris:


~ L'últim capítol (de moment), estrenat -com ja és tradició- l'últim dijous del mes proppassat, es diu Àgria cultura i compta amb els personatges habituals, el retorn del Presentãor Impresentable, la lluita entre Franco i Baixauli (?), les referències als nombrosos escriptors suecans i els impagables exteriors rodats a la marjal arrossera:


~ Per cert, diuen que el pròxim episodi no serà apte per a menors de dihuit anys i versarà sobre un tema tan valencià -i tan riberenc- com les drogues i les putes! Mentrestant, si voleu descobrir o redescobrir els capítols anteriors de Mãemeua, no hesiteu més i visiteu el seu lloc web.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Borratxera Santa


~ Dubte que a cap altre poble de la Ribera -o de la resta del món conegut- facen la Setmana Santa com la (des-) fem ací a l'Alcúdia; ni els capurullos en Alzira ni els vestes a Sueca, per citar les dos capitals administratives: mentre als altres llocs només ixen en processó els pobres creients, els fatxorros adinerats i els fills de la gran cúria, ací a l'Alcúdia ix tot cristo independentment de si és creient o ateu practicant! No debades, ja fa més d'un parell d'anys que la Setmana de Passió ací rep el nom popular de «Borratxera Santa»: l'any passat ja vaig tractar d'explicar-ho, però voler descriure la disbauxa que es viu al nostre poble des del Diumenge de Rams al Dilluns de Pasqua és quasi impossible; si a un cas, podríem dir que les confraries alcudianes equivalen a les penyes taurines, les comissions falleres, les filães morocristianes o, simplement, a les colles que fan la festa a cada poble amb l'excusa que siga.



~ Ara bé, per molt que vos contara no vos creuríeu que, per exemple, els confrares -coneguts localment com a caperutxos- donen caramels al públic. I «caramels» ja és quasi un eufemisme, atés que fa uns quants anys que qui no dóna d'un Huesito o un KitKat en amunt és considerat poc menys que heretge: és per això que, popularment, sempre s'ha dit que la confraria més gran és «la dels arreplegãors». Hui en dia, la confraria més gran d'Alcúdia és la del Nazareno (sic), encara que, antigament, el Silenci ostentava el rècord de la més nombrosa, la més sorollosa i la de més bufa, en dura pugna amb  el Sepulcre o la de les Burretes; en canvi, els de la Sole' -els del gorro tallat-  sempre han tingut fama d'agarrats; d'altres, com el Cristo, la Flage' o el Peu de la Creu van més a la seua: estos últims inclús arribaren a fer-se una camiseta amb un cérvol per a la Festa Pasqüera del Diumenge de Resurecció, per allò dels Siervos de María...

~ La «ja tradicional» Festa Pasqüera, per cert, és una de les novetats recents que no existien quan jo eixia de xicotet: llavors, la pertanyença a una confraria o una altra era una tradició familiar més que un comboi fester; d'ençà, la Setmana Santa ha començat a massificar-se i a popularitzar-se com la festa gran alcudiana, durant la qual els confrares reviuen la passió, la mort i la posterior resurecció del Nostre Senyor amb un pet com una estral. Inclús els tambors, recuperats els últims temps, desperten més afició que les andes, les quals no van a muscles dels més devots, sinó -amb comptades excepcions- sobre rodes! Com podeu llegir, res en comparança amb els dossers d'Alzira o l'encissam d'Alberic; pegueu un aguaitonet per ací si teniu ocasió i voreu cosa bona...

dissabte, 21 de febrer de 2009

El riu agermanat, el riu apitxat



~ Una troballa interessant que vaig fer l'altre dia a Sueca, en homenatge al nostre gran riu comarcal, en altres temps devastador i hui en dia més llastimós que cap altra cosa: Un nom per al riu, del programa de festes de Cullera (abril de 1965), reproduït en l'antologia fusteriana Elogi del meu poble a cura d'Antoni Furió (Afers, Sueca 1993), pàgs. 145 a 148. Qui ho escriu era, evidentment, Joan Fuster:


El riu de Cullera ©© 2005 Tobias Maschler
Si bé es mira, per a nosaltres el riu -el nostre riu- no té nom. Quan l'hem de designar familiarment, diem "el riu", i prou. I és natural: el Xúquer, entre els pobles de la seua Ribera, és l'únic riu, i en conseqüència, "el riu" per antonomàsia. Crec que una cosa pareguda deu passar en tots els llocs on només hi ha un riu: la gent no sent la necessitat de distingir-lo amb un topònim especial, perquè en definitiva ja s'entén que "el riu" no pot ser sinó "aquell" riu. Mai, entre nosaltres, ningú o quasi ningú no diu "Xúquer". la paraula "Xúquer" en boca d'un riberenc, té sempre una punta d'afectació. De fet, solament l'utilitzem si hem de referir-nos al nostre riu per relació o per contrast amb un altre riu. Els qui diuen "Xúquer" amb més o menys naturalitat són els "altres", els "forasters", els qui no són de la Ribera. Per a ells, el Xúquer ha de tindre un nom: "Xúquer". Nosaltres ens acontentem amb la fòrmula estricta i òbvia de: "el riu".


No voldria exagerar, però em fa la impressió que l'ús de "Xúquer" té un origen culte. No seria el primer cas, em pense. Noms de riu com "Serpis", "Clariano" o "Palància" -per no citar-ne sinó del País Valencià-, són més "erudits" que no "populars". L'etimologia de "Xúquer", segons els tècnics, es remunta a un nom ibèric que els autors antics escriurien "Sucro" i que els àrabs i els mossàrabs pronunciarien "Xúcar". Ara, és ben possible que, a partir del segle XIII, la forma catalana "Xúquer" siga també "erudita", o predominantment "erudita". La trobem en els documents, en els llibres, en els mapes. Però ¿la diria la gent? La gent de la Ribera, no: de segur! ¿I els "forasters"? Quan volien al·ludir el Xúquer, ¿deien "Xúquer"?


Hi ha un detall fonètic, que mereix ser tingut en compte. Un dia me'l va fer observar Sanchis Guarner. La tradició escrita del nom "Xúquer" és unànime: la paraula comença amb X. I és curiós: nosaltres, els valencians de la Ribera i de fora de la Ribera, també d'una manera unànime, la pronunciem com si fos escrita amb J. La X de "Xúquer" hauria de sonar com la X de "Xàtiva" o de "xarop"; en canvi, i sense discrepància, la fem sonar com la J de "juí" o de "Juny" [sic]. No diem "Xúquer" sinó "Júquer". Quan els escriptors dialectals de les nostres comarques van adoptar l'ortografia castellana, "Xúquer" va convertir-se en "Chúnquer". Bernat i Baldoví mai no hauria escrit "Chàtiva" per "Xàtiva", perquè ell no podia confondre la consonant J (o CH) amb la consonant X; per contra, escrivia "Chúnquer" i no "Xúquer" -amb X com "Xàtiva"-, i això indica que en la seua època ja es deia "Júquer".


¿Què deduiríem [sic] d'aquesta anomalia ortogràfica o fonètica? No ho sé. No sé si l'anomalia és ortogràfica o si és fonètica: no sé si escrivim malment "Xúquer" o si pronunciem malament "Júquer". El fet és, però, que es tracta d'una irregularitat suspecta. En tot cas, ens autoritza a desconfiar de la vigència "popular" i "tradicional" del nom. En general, quan hi ha una diferència o altra entre l'ortografia i la fonètica, la fonètica acaba per ajustar-se a l'ortografia. Hem acabat per dir "Vall d'Uxó" -ucsó-, i hem oblidat la forma «Uixó», que és la bona, perquè la X sense una I abans representa, en els nostres hàbits de lectura, el so CS. En el nom "Xúquer", ben al contrari, ens oposem a la grafia i pronunciem "Júquer". ¿No és estrany, això?

Siga com siga, tenim dret a pensar que el poble -la gent-no ha dit mai "Xúquer", o "Júquer", amb espontaneïtat. Com no ha dit mai "Serpis" o Clariano" o "Palància". El nostre riu sense nom quan ha hagut d'obtenir un distintiu específic, no deu haver-se dit "popularment" Xúquer. ¿Com, doncs?


Els rius sense denominació viva i popular -hi ha rius que sí que en tenen, de denominació viva i popular: Barxell i Molinar, a Alcoi, per exemple- s'han servit del nom d'una població important que travessen, i amb ell es fan conèixer. El "Clariano" no té una ciutat més important que Ontinyent per a batejar-se; ni el "Serpis" cap altra que Alcoi, si no és Gandia; ni el "Palància" res més que Morvedre. El "Xúquer" disposa d'un repertori més vast: de poblacions "importants", la Ribera en té moltes -Alzira, Algemesí, Carcaixent, Sueca, Cullera...


Sembla que, en algun temps, per dir "Xúquer", s'ha dit "el riu de Cullera". Per a la curiositat del lector, puc aportar ací un parell de textos il·lustres, literaris, que ho confirmen. L'un és de la Crònica del rei pere el Cerimoniós. Quan el nostre rei Pere estava en guerra amb el rei Pere de Castella, una batalla va produir-se a la boca del Xúquer. el Cerimoniós l'explica en la seua Crònica (edició Pagès, Toulouse-Paris, 1942, pàg. 376). I el riu hi és anomenat: "lo riu de Cullera". L'altre text és de l'Espill o Llibre de les dones, el famós poema narratiu de Jaume Roig. Jaume Roig parlava de la pescateria de València i de les males arts de les venedores de peix, que venien peix de riu per peix de mar: "Lo d'Albufera,/riu de Cullera,/per peix de mar..." (edició Roc Chabàs, Barcelona-Madrid, 1905, pàg. 126).

Sens dubte, se'n podrien trobar més, de testimonis literaris en aquest sentit. Jo em limite als dos que ara tinc a la vista. I tampoc no vull traure'n cap conclusió. ¿Conclusió? No en val la pena. "Xúquer" o "riu de Cullera", la cosa és secundària: per a nosaltres, el riu, el nostre riu, és un riu sense nom; és, senzillament, "el riu"...
~ Per cert, literalment, apitxat vol dir constrenyit, que és el que fem quan pronunciem la g i la j com a tx (i la s com a ss); el cas contrari -és dir, allò normal- es diu agermanar.

dilluns, 16 de febrer de 2009

L'experiència roscana de Senior i el Cor Brutal


Bon dia, concomarcals!

Res, només dir-vos que este dijous 19 estaré en l'Alcúdia amb El Cor Brutal (la meua banda d'acompanyament) tocant en el teatre La Clau (carrer Sant Pere, 14) de Dani Miquel a partir de les 10 de la nit per tal de presentar eixe disc anomenat L'experiència gratificant de Senior i el Cor Brutal i que vàrem anar a gravar a fer la mà: podeu sentir-lo ací

Farem un concertet sense repertori, és a dir, la gent demanarà les cançons o anirem triant-les a mida que les anem tocant... Serà divertit, recollons! Si vos agrada molt el concert, en acabar, podreu comprar el disc: portaré les últimes 12 còpies de la primera tongâ.

No falteu, germanes i germans. Una altra oportunitat per a demostrar-li al món sencer de quina pasta està feta eixa raça superior: el riberenc.

Fins el dijous. Besos i expressions.

L.

dissabte, 24 de gener de 2009

Terres de rock



En viu al Tourbolet 2008 ©© Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Amb tan gran cabassada de discs imprescindibles que ens ha donat l'any passat la música en valencià, el més matiner de tots quasi s'havia quedat en l'oblit discogràfic, però pareix que amb la presentació oficial a Sueca ara (!) comença realment a rodar Les quatre estacions de l'arròs d'Inòpia: dic això perquè jo ja tinc escoltat el seu disc -impecable!- des del començament de l'últim Tourbolet (febrer del 2008), ja que el gravaren entre octubre i novembre del 2007 en la Fonteta de Sant Lluís però no l'havien publicat fins ara; no cal dir que això no els ha privat de tocar les noves cançons en directe ni que la incontestable qualitat de Les quatre estacions... ja els ha valgut una nominació al millor disc de pop rock dels últims premis Ovidi!


Les 4 estacions de l'arròs ©© 2009 Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Entremig hi hagué un procés creatiu continuador del fusterianisme localista del seu primer treball, Latent, on no només musicaven el Fuster poeta d'Ales o mans en Ara que véns, primavera sinó que, a més, brodaven la millor descripció de la Sueca actual des de l'Elogi del meu poble del veí més famós del carrer Sant Josep en l'himne El meu poble; Les quatre estacions de l'arròs, un títol inequívocament suecà ja utilitzat per Palàcios (Les quatre estacions), no és gratuït, sinó producte del deute moral del guitarrista, compositor i ara, a més, autor de totes les lletres, Pere Vendrell; no debades, tant l'herència arrossera com la vocació musical li vénen de família: son tio matern és Josep-Maria Blai, en altre temps un cantautor emergent retratat en La Nova Cançó d'Angel Casas.

~ Segons el cantant, Pat' -toput de naixement-, va ser el seu company qui demanà encarregar-se de la confecció de tota la part lírica del disc amb el Vocabulari valencià del conreu, molinatge i comerç de l'arròs de F. Cortés i L. Granell com a llibre de capçalera: el resultat és un disc conceptual que fa el recorregut estacional del cicle de l'arròs amb un seguit d'imatges i conceptes extrets de l'influència de viure en «la ciutat arrossera d'Espanya» i fer hores i hores d'assaig en el sequer al costat de la Konga; ara, ells diuen que l'autèntica conceptualitat és la del llibret, una historieta molt ben il·lustrada pel suecà multidisciplinar Àlex Mortimer que representa la història de Jimmi l'Arròs, una espècie de Tommy local a mitjan camí entre Bonies, Jòhnny, Malonda i el mateix Blai (germà, per cert, del cap de llista del BLOC en Alcoi).

Les 4 estacions de l'arròs © 2008 Àlex Mortimer

~ I això que la quota arrossera del grup s'ha desequilibrat des que al Llorenç -potser el millor baixista de la Ribera Baixa?- li va agafar un cinc de copes i hagué de ser rellevat per l'Alfred Alabajos -potser el millor baixista de la Ribera Alta?-, carcaixentí com el Camilo, amb la qual cosa unixen dos extrems de la comarca altrament mal comunicats si no és rodant la serra de Corbera. Cal dir també que les floretes als baixistes no són gratuïtes: nogensmenys, tant la veu de Pat com la tria d'acords del Pere o la pegada polirrítmica del guixot fan dels Inòpia un conjunt a l'altura de qualsevol grup foraster; certament, el millor grup de rock dur que ha donat la marjal des dels Metal Mareny (quasi res...)!



~ Ara, conste en acta que el d'Inòpia no és l'única joia musical que ens ha regalat la Ribera l'últim any: també teniu l'Asincronia d' Òscar Briz, el Sense comentaris de Palmero i L'experiència gratificant de Senior i el Cor Brutal, però d'est últim potser en deuria parlar ell mateix en un altre apunt a banda... eh que sí, primo?

dimecres, 21 de gener de 2009

Eixe sóc jo


Jo sóc aquell que, transcendint temps i espai, hortes i riu, taronges i arròs, he unit les dos riberes del Xúquer i n'he fet una sola.

Jo sóc aquell que és de cintura cap avall d'un poble antic (de muralles i llicsons, pensant-se que era València i era un niu de gafarrons) i de cintura cap amunt d'una localitat antiga i hortana (on naixqué la taronja salustiana).

Jo sóc aquell que ve de l'últim poble acariciat pel Xúquer abans que arribe al mar.

Jo sóc aquell que ve del poble de la Ribera Alta més prop de la Costera.

Jo sóc aquell que diu «tanca la porta» amb els dos accents a la vegada.

Eixe sóc jo.

dissabte, 17 de gener de 2009

L'Alcúdia, terra d'artistes



Matraca quilomètrica ©© 2008 Leica Llapissera @ Wikimedia

~ De sempre -çò és, des que sant Francesc Signes s'ho fundà- el meu poble ha sigut «capital cultural» de la Ribera -quasi res, diu el diari!-, però crec que això té més a vore amb la notable quantitat (o la qualitat) de pintors i retratistes (Manolo Boix... i els altres) que amb la de l'oferta cultural d'un poble que, poc més o manco, té la mateixeta que la que d'altres pobles més grans i -això sí- amb més pressupost; de fet, a nivell de festes populars som tan coents com ho pot ser qualsevol altre poblet amb bous, fireta d'atraccions, orquestres itinerants i cantãorets de radiofòrmula; i encara com tenim la processó cívica més colorida del món conegut, l'Entrâ de la Mãedéu de l'Oreto...


La catedral de la Ribera ©© 2008 Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Ara, si voleu parlar de rècords, aneu apuntant: tenim el campanar tort més famós del país, som el poble de la comarca amb més agermanaments internacionals (quatre!), possiblement l'únic que ha eixit en la ¡Hola! (quan va caure el segon aeròlit de Fontcuberta; ningú se'n recorda?) i un més en la ruta de Jaime Giménez Arbe el Solitario; inclús va vindre Fraga fa milanta anys, quan el seu partit postfranquista tenia la seu en el carrer Sant Pere!

~ I tot açò, a quin sant? Evidentment, a sant Antoni del Porquet, perquè hui fa set-cents cinquanta-set (757) anys que el rei Jaume I ens va atorgar la carta pobla; despús-ahir, com aquell que diu...

dilluns, 5 de gener de 2009

El cantant més gran de la Ribera


Paco Muñoz canta per als xiquets... i per als majorots:
l'últim concert de Castelló i l'última Trobada a Sollana
©© 2008 de les fotos: Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Dir que Paco Muñoz és «el cantant més gran de la Ribera» no és cap afirmació gratuïta: no debades, la seua palesa bonhomia i la dedicació quasi exclusiva a la cançó infantil -que no infantilitzada!- han fet d'ell un rara avis dins l'estrany món de la cançó i, en particular, de la nostra Cançó; no ho sé cert, però ara mateix no em ve al cap cap altre cantant, cansautoret o cantãor que, com Paco, haja sabut compaginar tan bé la cançó adulta i la cançó infantil, lúdica, educativa, popular... i transferible. Rosa León, potser? El cas és que en valencià en tenim un grapat, començant pels Al Tall del Som de la pelitrúmpeli (la cançó homònima del qual és d'origen roscà), seguint per la figura del cantacançons Dani Miquel (del millor poble del món, també) i això sense comptar lectures pedagògiques de cançoners com el de -verbigràcia- Ovidi Montllor. Del seu estimat Ovidi el qual, com relatava la revista Gorg allà pels anys 70, després d'un recital a Alzira (!) se'n va tornar a Alcoi fent dit (!?), però això és una altra història... o, com diria Paco, «el millor ho fem amb el dit» (cançó didàctica en la qual alguns heretges veuen seguit seguit perverses insinuacions femellistes)!

~ La bona qüestió -per si no vos n'heu adonat encara- no és si Paco Muñoz és el més gran o no, que ho és inclús de tot el país valencià i part de l'estranger; l'afirmació que vos podria -deuria?- sonar fora de lloc és que ara ens l'adjudiquem com a il·lustre riberenc: si tenim en compte que la seua especial vinculació a pobles com Bocairent o Dénia es deu a qüestions de residència més o manco temporal, la nostra gran comarca única s'endu la palma. I no només perquè fóra retor a Castelló de la Frontera o a Montserrat dels Alcalans i ara residisca, incidentalment, al Real de Montroi (que, si fórem estrictes, eixos tres pobles no comptarien com a Ribera estricta) sinó perquè abans, de menudet -corregiu-me si m'enganye-, va anar als maristes carcaixentins, on tenia un tio pàrroc i on té (pocs, però encara li'n queden) tots els seus amics d'infància; en acabant, a Sueca sempre ha tingut mitja família Murillo empastrada en el seu Never-ending Tour particular; ací, a l'Alcúdia, un Carrer del Rector Muñoz (que realment no està dedicat a Paco, però li ho rebatrem a qualsevol que gose dur-nos la contra); en Almussafes, un club de fans que es diu Fundació Sambori i un altaret com a únic sant patró de les trobades d'escoles en valencià, especialment de la de la Trobada de la Ribera -una única trobada, ja ho veieu-.

~ Quant a la seua grandesa, jo ja li ho vaig dir per escrit en la premsa valldalbaidina: 
Recorde una nit en què tornàvem a l'Alcúdia pel Camí dels Burros el meu paisà Dani Cantacançons i jo, quan em va dir que Paco Muñoz l'havia nomenat successor seu tocant al públic infantil: ambdós artistes omplin el forat que deixa la cançó adolescent i adulta i, així, un s'assegura el mestratge i, l'altre, la continuitat. Llavors em vingué al cap una metàfora que exemplifica prou bé la professió de la cançó per a mentalitats poc desenvolupades: Paco Muñoz és com el Deportivo Alcoyano. I no ho dic -no només- per la moral; ho escric perquè mossén Grenya és, per a mi, un cantant de segona divisió... bé; de segona divisió B.

No me malinterpreteu encara: amb això vull dir que Paco, com molts altres, juga a un joc de pilota molt més pròxim que els figures de la divisió d'honor; o, explicat amb una hipòtesi ciència-fictícia, què faria Raimon si no se n'haguera anat a viure al Principat? Millor tornem a la paràbola futbolera: està clar que tots els cantãors i cansautorets voldrien jugar en primera divisió i tindre saxo, bragues, rosca amb all i tot això que ambiciona eixa colla d'onanistes mesinfots, però la gent que realment penca de valent és la que juga en segona (i en tercera) divisió, la que fomenta l'aficció i dóna eixida a la pedrera. I ausades que Paco ha treballat per i per a la xicalla! A vore quin altre cantant valencià pot relatar com els xiquets que ara són adolescents peluts el paren pel carrer per professar-li admiració i confessar que s'han criat amb les seues cançons; i, si no, espereu-vos asseguts, que eixos joveneus que han crescut a ritme d'«un, dos, me-ca-güen-la!» demà seran segur presidents de la Generalitat, que el llistó està molt baixet, i posaran -per fi!- el Serra de Mariola en Canal 9.

De moment, i com Paco és molt previsor, ja fa més d'un parell d'anys que ens anunciava la jubilació imminent: «ja em puc morir tranquil, el relleu està en bones mans.» I així és: jo mire que, miraculosament, mossén Grenya encara ens donarà guerra uns quants anys més i, amb el temps, ocuparà el lloc que li pertoca a l'esquerra del seu tan estimat sant Ovidi Montllor. Això vos ho diu un jugador de la categoria regional (preferent).
~ Però com u no fa setanta anys tots els dies amb la satisfacció que dóna haver fet la faena ben feta, nyas un present i per molts anys, Pacorro!

L'himne comarcal

Bibliografia

  • El virgo de Visanteta (Bernat i Baldoví)
  • Entre naranjos (Blasco Ibáñez)
  • Los reyes mudos (Calvo Acacio)
  • Elogi del meu poble (Fuster)
  • Sàndvitx de fil-en-pua (Boro Miralles)
  • Refranyer de la Ribera (Soleriestruch)
  • L'últim roder (Josep Franco)
  • Les nits perfumades (Arinyó)
  • Ribera (Josep Lozano)
  • Alyazirat (Bernat Montagud)
  • El crim (Vicent Ortega)
  • Cubaneta meua (Arinyó/Guillem)
  • Històries i llegendes casolanes (Norbert Blasco)
  • Història de la Ribera (Tomàs Peris)
  • L'home manuscrit (Manolo Baixauli)
  • Plagis (Urbà Lozano)

Vincles patrocinats