Això què és?

:: Ací podreu trobar cada setmana l'agenda cultural de tota la Ribera del Xúquer: balls i danses, esdeveniments, festes populars, literatura, mítings, música, pilota, xarrades...

dissabte, 24 de gener de 2009

Terres de rock



En viu al Tourbolet 2008 ©© Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Amb tan gran cabassada de discs imprescindibles que ens ha donat l'any passat la música en valencià, el més matiner de tots quasi s'havia quedat en l'oblit discogràfic, però pareix que amb la presentació oficial a Sueca ara (!) comença realment a rodar Les quatre estacions de l'arròs d'Inòpia: dic això perquè jo ja tinc escoltat el seu disc -impecable!- des del començament de l'últim Tourbolet (febrer del 2008), ja que el gravaren entre octubre i novembre del 2007 en la Fonteta de Sant Lluís però no l'havien publicat fins ara; no cal dir que això no els ha privat de tocar les noves cançons en directe ni que la incontestable qualitat de Les quatre estacions... ja els ha valgut una nominació al millor disc de pop rock dels últims premis Ovidi!


Les 4 estacions de l'arròs ©© 2009 Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Entremig hi hagué un procés creatiu continuador del fusterianisme localista del seu primer treball, Latent, on no només musicaven el Fuster poeta d'Ales o mans en Ara que véns, primavera sinó que, a més, brodaven la millor descripció de la Sueca actual des de l'Elogi del meu poble del veí més famós del carrer Sant Josep en l'himne El meu poble; Les quatre estacions de l'arròs, un títol inequívocament suecà ja utilitzat per Palàcios (Les quatre estacions), no és gratuït, sinó producte del deute moral del guitarrista, compositor i ara, a més, autor de totes les lletres, Pere Vendrell; no debades, tant l'herència arrossera com la vocació musical li vénen de família: son tio matern és Josep-Maria Blai, en altre temps un cantautor emergent retratat en La Nova Cançó d'Angel Casas.

~ Segons el cantant, Pat' -toput de naixement-, va ser el seu company qui demanà encarregar-se de la confecció de tota la part lírica del disc amb el Vocabulari valencià del conreu, molinatge i comerç de l'arròs de F. Cortés i L. Granell com a llibre de capçalera: el resultat és un disc conceptual que fa el recorregut estacional del cicle de l'arròs amb un seguit d'imatges i conceptes extrets de l'influència de viure en «la ciutat arrossera d'Espanya» i fer hores i hores d'assaig en el sequer al costat de la Konga; ara, ells diuen que l'autèntica conceptualitat és la del llibret, una historieta molt ben il·lustrada pel suecà multidisciplinar Àlex Mortimer que representa la història de Jimmi l'Arròs, una espècie de Tommy local a mitjan camí entre Bonies, Jòhnny, Malonda i el mateix Blai (germà, per cert, del cap de llista del BLOC en Alcoi).

Les 4 estacions de l'arròs © 2008 Àlex Mortimer

~ I això que la quota arrossera del grup s'ha desequilibrat des que al Llorenç -potser el millor baixista de la Ribera Baixa?- li va agafar un cinc de copes i hagué de ser rellevat per l'Alfred Alabajos -potser el millor baixista de la Ribera Alta?-, carcaixentí com el Camilo, amb la qual cosa unixen dos extrems de la comarca altrament mal comunicats si no és rodant la serra de Corbera. Cal dir també que les floretes als baixistes no són gratuïtes: nogensmenys, tant la veu de Pat com la tria d'acords del Pere o la pegada polirrítmica del guixot fan dels Inòpia un conjunt a l'altura de qualsevol grup foraster; certament, el millor grup de rock dur que ha donat la marjal des dels Metal Mareny (quasi res...)!



~ Ara, conste en acta que el d'Inòpia no és l'única joia musical que ens ha regalat la Ribera l'últim any: també teniu l'Asincronia d' Òscar Briz, el Sense comentaris de Palmero i L'experiència gratificant de Senior i el Cor Brutal, però d'est últim potser en deuria parlar ell mateix en un altre apunt a banda... eh que sí, primo?

dimecres, 21 de gener de 2009

Eixe sóc jo


Jo sóc aquell que, transcendint temps i espai, hortes i riu, taronges i arròs, he unit les dos riberes del Xúquer i n'he fet una sola.

Jo sóc aquell que és de cintura cap avall d'un poble antic (de muralles i llicsons, pensant-se que era València i era un niu de gafarrons) i de cintura cap amunt d'una localitat antiga i hortana (on naixqué la taronja salustiana).

Jo sóc aquell que ve de l'últim poble acariciat pel Xúquer abans que arribe al mar.

Jo sóc aquell que ve del poble de la Ribera Alta més prop de la Costera.

Jo sóc aquell que diu «tanca la porta» amb els dos accents a la vegada.

Eixe sóc jo.

dissabte, 17 de gener de 2009

L'Alcúdia, terra d'artistes



Matraca quilomètrica ©© 2008 Leica Llapissera @ Wikimedia

~ De sempre -çò és, des que sant Francesc Signes s'ho fundà- el meu poble ha sigut «capital cultural» de la Ribera -quasi res, diu el diari!-, però crec que això té més a vore amb la notable quantitat (o la qualitat) de pintors i retratistes (Manolo Boix... i els altres) que amb la de l'oferta cultural d'un poble que, poc més o manco, té la mateixeta que la que d'altres pobles més grans i -això sí- amb més pressupost; de fet, a nivell de festes populars som tan coents com ho pot ser qualsevol altre poblet amb bous, fireta d'atraccions, orquestres itinerants i cantãorets de radiofòrmula; i encara com tenim la processó cívica més colorida del món conegut, l'Entrâ de la Mãedéu de l'Oreto...


La catedral de la Ribera ©© 2008 Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Ara, si voleu parlar de rècords, aneu apuntant: tenim el campanar tort més famós del país, som el poble de la comarca amb més agermanaments internacionals (quatre!), possiblement l'únic que ha eixit en la ¡Hola! (quan va caure el segon aeròlit de Fontcuberta; ningú se'n recorda?) i un més en la ruta de Jaime Giménez Arbe el Solitario; inclús va vindre Fraga fa milanta anys, quan el seu partit postfranquista tenia la seu en el carrer Sant Pere!

~ I tot açò, a quin sant? Evidentment, a sant Antoni del Porquet, perquè hui fa set-cents cinquanta-set (757) anys que el rei Jaume I ens va atorgar la carta pobla; despús-ahir, com aquell que diu...

dilluns, 5 de gener de 2009

El cantant més gran de la Ribera


Paco Muñoz canta per als xiquets... i per als majorots:
l'últim concert de Castelló i l'última Trobada a Sollana
©© 2008 de les fotos: Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Dir que Paco Muñoz és «el cantant més gran de la Ribera» no és cap afirmació gratuïta: no debades, la seua palesa bonhomia i la dedicació quasi exclusiva a la cançó infantil -que no infantilitzada!- han fet d'ell un rara avis dins l'estrany món de la cançó i, en particular, de la nostra Cançó; no ho sé cert, però ara mateix no em ve al cap cap altre cantant, cansautoret o cantãor que, com Paco, haja sabut compaginar tan bé la cançó adulta i la cançó infantil, lúdica, educativa, popular... i transferible. Rosa León, potser? El cas és que en valencià en tenim un grapat, començant pels Al Tall del Som de la pelitrúmpeli (la cançó homònima del qual és d'origen roscà), seguint per la figura del cantacançons Dani Miquel (del millor poble del món, també) i això sense comptar lectures pedagògiques de cançoners com el de -verbigràcia- Ovidi Montllor. Del seu estimat Ovidi el qual, com relatava la revista Gorg allà pels anys 70, després d'un recital a Alzira (!) se'n va tornar a Alcoi fent dit (!?), però això és una altra història... o, com diria Paco, «el millor ho fem amb el dit» (cançó didàctica en la qual alguns heretges veuen seguit seguit perverses insinuacions femellistes)!

~ La bona qüestió -per si no vos n'heu adonat encara- no és si Paco Muñoz és el més gran o no, que ho és inclús de tot el país valencià i part de l'estranger; l'afirmació que vos podria -deuria?- sonar fora de lloc és que ara ens l'adjudiquem com a il·lustre riberenc: si tenim en compte que la seua especial vinculació a pobles com Bocairent o Dénia es deu a qüestions de residència més o manco temporal, la nostra gran comarca única s'endu la palma. I no només perquè fóra retor a Castelló de la Frontera o a Montserrat dels Alcalans i ara residisca, incidentalment, al Real de Montroi (que, si fórem estrictes, eixos tres pobles no comptarien com a Ribera estricta) sinó perquè abans, de menudet -corregiu-me si m'enganye-, va anar als maristes carcaixentins, on tenia un tio pàrroc i on té (pocs, però encara li'n queden) tots els seus amics d'infància; en acabant, a Sueca sempre ha tingut mitja família Murillo empastrada en el seu Never-ending Tour particular; ací, a l'Alcúdia, un Carrer del Rector Muñoz (que realment no està dedicat a Paco, però li ho rebatrem a qualsevol que gose dur-nos la contra); en Almussafes, un club de fans que es diu Fundació Sambori i un altaret com a únic sant patró de les trobades d'escoles en valencià, especialment de la de la Trobada de la Ribera -una única trobada, ja ho veieu-.

~ Quant a la seua grandesa, jo ja li ho vaig dir per escrit en la premsa valldalbaidina: 
Recorde una nit en què tornàvem a l'Alcúdia pel Camí dels Burros el meu paisà Dani Cantacançons i jo, quan em va dir que Paco Muñoz l'havia nomenat successor seu tocant al públic infantil: ambdós artistes omplin el forat que deixa la cançó adolescent i adulta i, així, un s'assegura el mestratge i, l'altre, la continuitat. Llavors em vingué al cap una metàfora que exemplifica prou bé la professió de la cançó per a mentalitats poc desenvolupades: Paco Muñoz és com el Deportivo Alcoyano. I no ho dic -no només- per la moral; ho escric perquè mossén Grenya és, per a mi, un cantant de segona divisió... bé; de segona divisió B.

No me malinterpreteu encara: amb això vull dir que Paco, com molts altres, juga a un joc de pilota molt més pròxim que els figures de la divisió d'honor; o, explicat amb una hipòtesi ciència-fictícia, què faria Raimon si no se n'haguera anat a viure al Principat? Millor tornem a la paràbola futbolera: està clar que tots els cantãors i cansautorets voldrien jugar en primera divisió i tindre saxo, bragues, rosca amb all i tot això que ambiciona eixa colla d'onanistes mesinfots, però la gent que realment penca de valent és la que juga en segona (i en tercera) divisió, la que fomenta l'aficció i dóna eixida a la pedrera. I ausades que Paco ha treballat per i per a la xicalla! A vore quin altre cantant valencià pot relatar com els xiquets que ara són adolescents peluts el paren pel carrer per professar-li admiració i confessar que s'han criat amb les seues cançons; i, si no, espereu-vos asseguts, que eixos joveneus que han crescut a ritme d'«un, dos, me-ca-güen-la!» demà seran segur presidents de la Generalitat, que el llistó està molt baixet, i posaran -per fi!- el Serra de Mariola en Canal 9.

De moment, i com Paco és molt previsor, ja fa més d'un parell d'anys que ens anunciava la jubilació imminent: «ja em puc morir tranquil, el relleu està en bones mans.» I així és: jo mire que, miraculosament, mossén Grenya encara ens donarà guerra uns quants anys més i, amb el temps, ocuparà el lloc que li pertoca a l'esquerra del seu tan estimat sant Ovidi Montllor. Això vos ho diu un jugador de la categoria regional (preferent).
~ Però com u no fa setanta anys tots els dies amb la satisfacció que dóna haver fet la faena ben feta, nyas un present i per molts anys, Pacorro!

L'himne comarcal

Bibliografia

  • El virgo de Visanteta (Bernat i Baldoví)
  • Entre naranjos (Blasco Ibáñez)
  • Los reyes mudos (Calvo Acacio)
  • Elogi del meu poble (Fuster)
  • Sàndvitx de fil-en-pua (Boro Miralles)
  • Refranyer de la Ribera (Soleriestruch)
  • L'últim roder (Josep Franco)
  • Les nits perfumades (Arinyó)
  • Ribera (Josep Lozano)
  • Alyazirat (Bernat Montagud)
  • El crim (Vicent Ortega)
  • Cubaneta meua (Arinyó/Guillem)
  • Històries i llegendes casolanes (Norbert Blasco)
  • Història de la Ribera (Tomàs Peris)
  • L'home manuscrit (Manolo Baixauli)
  • Plagis (Urbà Lozano)

Vincles patrocinats