Això què és?

:: Ací podreu trobar cada setmana l'agenda cultural de tota la Ribera del Xúquer: balls i danses, esdeveniments, festes populars, literatura, mítings, música, pilota, xarrades...

dissabte, 21 de febrer de 2009

El riu agermanat, el riu apitxat



~ Una troballa interessant que vaig fer l'altre dia a Sueca, en homenatge al nostre gran riu comarcal, en altres temps devastador i hui en dia més llastimós que cap altra cosa: Un nom per al riu, del programa de festes de Cullera (abril de 1965), reproduït en l'antologia fusteriana Elogi del meu poble a cura d'Antoni Furió (Afers, Sueca 1993), pàgs. 145 a 148. Qui ho escriu era, evidentment, Joan Fuster:


El riu de Cullera ©© 2005 Tobias Maschler
Si bé es mira, per a nosaltres el riu -el nostre riu- no té nom. Quan l'hem de designar familiarment, diem "el riu", i prou. I és natural: el Xúquer, entre els pobles de la seua Ribera, és l'únic riu, i en conseqüència, "el riu" per antonomàsia. Crec que una cosa pareguda deu passar en tots els llocs on només hi ha un riu: la gent no sent la necessitat de distingir-lo amb un topònim especial, perquè en definitiva ja s'entén que "el riu" no pot ser sinó "aquell" riu. Mai, entre nosaltres, ningú o quasi ningú no diu "Xúquer". la paraula "Xúquer" en boca d'un riberenc, té sempre una punta d'afectació. De fet, solament l'utilitzem si hem de referir-nos al nostre riu per relació o per contrast amb un altre riu. Els qui diuen "Xúquer" amb més o menys naturalitat són els "altres", els "forasters", els qui no són de la Ribera. Per a ells, el Xúquer ha de tindre un nom: "Xúquer". Nosaltres ens acontentem amb la fòrmula estricta i òbvia de: "el riu".


No voldria exagerar, però em fa la impressió que l'ús de "Xúquer" té un origen culte. No seria el primer cas, em pense. Noms de riu com "Serpis", "Clariano" o "Palància" -per no citar-ne sinó del País Valencià-, són més "erudits" que no "populars". L'etimologia de "Xúquer", segons els tècnics, es remunta a un nom ibèric que els autors antics escriurien "Sucro" i que els àrabs i els mossàrabs pronunciarien "Xúcar". Ara, és ben possible que, a partir del segle XIII, la forma catalana "Xúquer" siga també "erudita", o predominantment "erudita". La trobem en els documents, en els llibres, en els mapes. Però ¿la diria la gent? La gent de la Ribera, no: de segur! ¿I els "forasters"? Quan volien al·ludir el Xúquer, ¿deien "Xúquer"?


Hi ha un detall fonètic, que mereix ser tingut en compte. Un dia me'l va fer observar Sanchis Guarner. La tradició escrita del nom "Xúquer" és unànime: la paraula comença amb X. I és curiós: nosaltres, els valencians de la Ribera i de fora de la Ribera, també d'una manera unànime, la pronunciem com si fos escrita amb J. La X de "Xúquer" hauria de sonar com la X de "Xàtiva" o de "xarop"; en canvi, i sense discrepància, la fem sonar com la J de "juí" o de "Juny" [sic]. No diem "Xúquer" sinó "Júquer". Quan els escriptors dialectals de les nostres comarques van adoptar l'ortografia castellana, "Xúquer" va convertir-se en "Chúnquer". Bernat i Baldoví mai no hauria escrit "Chàtiva" per "Xàtiva", perquè ell no podia confondre la consonant J (o CH) amb la consonant X; per contra, escrivia "Chúnquer" i no "Xúquer" -amb X com "Xàtiva"-, i això indica que en la seua època ja es deia "Júquer".


¿Què deduiríem [sic] d'aquesta anomalia ortogràfica o fonètica? No ho sé. No sé si l'anomalia és ortogràfica o si és fonètica: no sé si escrivim malment "Xúquer" o si pronunciem malament "Júquer". El fet és, però, que es tracta d'una irregularitat suspecta. En tot cas, ens autoritza a desconfiar de la vigència "popular" i "tradicional" del nom. En general, quan hi ha una diferència o altra entre l'ortografia i la fonètica, la fonètica acaba per ajustar-se a l'ortografia. Hem acabat per dir "Vall d'Uxó" -ucsó-, i hem oblidat la forma «Uixó», que és la bona, perquè la X sense una I abans representa, en els nostres hàbits de lectura, el so CS. En el nom "Xúquer", ben al contrari, ens oposem a la grafia i pronunciem "Júquer". ¿No és estrany, això?

Siga com siga, tenim dret a pensar que el poble -la gent-no ha dit mai "Xúquer", o "Júquer", amb espontaneïtat. Com no ha dit mai "Serpis" o Clariano" o "Palància". El nostre riu sense nom quan ha hagut d'obtenir un distintiu específic, no deu haver-se dit "popularment" Xúquer. ¿Com, doncs?


Els rius sense denominació viva i popular -hi ha rius que sí que en tenen, de denominació viva i popular: Barxell i Molinar, a Alcoi, per exemple- s'han servit del nom d'una població important que travessen, i amb ell es fan conèixer. El "Clariano" no té una ciutat més important que Ontinyent per a batejar-se; ni el "Serpis" cap altra que Alcoi, si no és Gandia; ni el "Palància" res més que Morvedre. El "Xúquer" disposa d'un repertori més vast: de poblacions "importants", la Ribera en té moltes -Alzira, Algemesí, Carcaixent, Sueca, Cullera...


Sembla que, en algun temps, per dir "Xúquer", s'ha dit "el riu de Cullera". Per a la curiositat del lector, puc aportar ací un parell de textos il·lustres, literaris, que ho confirmen. L'un és de la Crònica del rei pere el Cerimoniós. Quan el nostre rei Pere estava en guerra amb el rei Pere de Castella, una batalla va produir-se a la boca del Xúquer. el Cerimoniós l'explica en la seua Crònica (edició Pagès, Toulouse-Paris, 1942, pàg. 376). I el riu hi és anomenat: "lo riu de Cullera". L'altre text és de l'Espill o Llibre de les dones, el famós poema narratiu de Jaume Roig. Jaume Roig parlava de la pescateria de València i de les males arts de les venedores de peix, que venien peix de riu per peix de mar: "Lo d'Albufera,/riu de Cullera,/per peix de mar..." (edició Roc Chabàs, Barcelona-Madrid, 1905, pàg. 126).

Sens dubte, se'n podrien trobar més, de testimonis literaris en aquest sentit. Jo em limite als dos que ara tinc a la vista. I tampoc no vull traure'n cap conclusió. ¿Conclusió? No en val la pena. "Xúquer" o "riu de Cullera", la cosa és secundària: per a nosaltres, el riu, el nostre riu, és un riu sense nom; és, senzillament, "el riu"...
~ Per cert, literalment, apitxat vol dir constrenyit, que és el que fem quan pronunciem la g i la j com a tx (i la s com a ss); el cas contrari -és dir, allò normal- es diu agermanar.

dilluns, 16 de febrer de 2009

L'experiència roscana de Senior i el Cor Brutal


Bon dia, concomarcals!

Res, només dir-vos que este dijous 19 estaré en l'Alcúdia amb El Cor Brutal (la meua banda d'acompanyament) tocant en el teatre La Clau (carrer Sant Pere, 14) de Dani Miquel a partir de les 10 de la nit per tal de presentar eixe disc anomenat L'experiència gratificant de Senior i el Cor Brutal i que vàrem anar a gravar a fer la mà: podeu sentir-lo ací

Farem un concertet sense repertori, és a dir, la gent demanarà les cançons o anirem triant-les a mida que les anem tocant... Serà divertit, recollons! Si vos agrada molt el concert, en acabar, podreu comprar el disc: portaré les últimes 12 còpies de la primera tongâ.

No falteu, germanes i germans. Una altra oportunitat per a demostrar-li al món sencer de quina pasta està feta eixa raça superior: el riberenc.

Fins el dijous. Besos i expressions.

L.

L'himne comarcal

Bibliografia

  • El virgo de Visanteta (Bernat i Baldoví)
  • Entre naranjos (Blasco Ibáñez)
  • Los reyes mudos (Calvo Acacio)
  • Elogi del meu poble (Fuster)
  • Sàndvitx de fil-en-pua (Boro Miralles)
  • Refranyer de la Ribera (Soleriestruch)
  • L'últim roder (Josep Franco)
  • Les nits perfumades (Arinyó)
  • Ribera (Josep Lozano)
  • Alyazirat (Bernat Montagud)
  • El crim (Vicent Ortega)
  • Cubaneta meua (Arinyó/Guillem)
  • Històries i llegendes casolanes (Norbert Blasco)
  • Història de la Ribera (Tomàs Peris)
  • L'home manuscrit (Manolo Baixauli)
  • Plagis (Urbà Lozano)

Vincles patrocinats