Això què és?

:: Ací podreu trobar cada setmana l'agenda cultural de tota la Ribera del Xúquer: balls i danses, esdeveniments, festes populars, literatura, mítings, música, pilota, xarrades...

dissabte, 24 de desembre de 2011

Polítics d'espardenya


«Pinorro, estem de fem fins el gorro» | RiberaExpress
~ A l'altre extrem de la política de guant que exercirà Joan Baldoví al Congrés de Madrí -del qual parlàvem en l'entrada anterior i de la què ja hem tingut un avanç ben sucós-, ací a la Ribera hem tingut esta setmana una nova demostració de com és la política d'espardenya que practiquen alguns dels nostres representants: verbigràcia, el batle de Guadassuar, àlies Pinorro. Si d'entrada no tenim en compte en quin partit milita -que, vista l'oposició del seu col·lega de Massalavés, tampoc ve al cas- ni com de benèvola o nefasta és la seua gestió a nivell local, ja fa massa legislatures que l'infame carabassot manté un litigi constant i enrossinat amb tot el que té a vore amb l'Alcúdia. I la cosa tindria gràcia per allò de l'eterna enemistat entre estos dos pobles -Vassuar és l'enemic natural dels roscans, i viceversa- si no fóra perquè, de tan antiga, ja fa pudor.

~ Això ve a tall que despús-ahir el consorci de la Ribera i la Valldigna (!) per al tractament dels residus celebrara un plenari d'urgència per sotmetre a votació un altre macroabocador junt al del terme de la Garrofera, dins del terme carabassot. Cal dir que, en una de les maniobres subversives més flagrants i alhora més divertides en la història d'esta comarca, el consistori carabassa tingué la genial idea d'acollir la merda en el seu terme en forma de cagalló, però a una punta on els més perjudicats sempre han sigut l'Alcúdia, Montortal i, especialment, Massalavés, per com l'alcalde d'est últim poblet s'encarava al seu company de files per vore si li entrava el trellat. Però està clar que Pinorro és molt Pinorro i Guadassuar sempre serà Vorassuar per a bé o per a mal, que cada u té el que es mereix. O a qui ha votat. Perquè diu que quasi tots els opositors que es manifestaven a la porta de l'Auditori de la Gran Via -que «Vassuar no té estació de tren, però té una Gran Via»- eren morrongos i roscans.

~ Al remat, el projecte no s'aprovà per una qüestió burrocràtica: burros com són, amb preses i corruixes no tingueren en compte que cal unanimitat dels membres per a tractar qualsevol tema per la via augusta i, per tant, Pinorro es quedà com la nóvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet. La bona qüestió és que la pròxima volta ja no hi haurà defecte de forma -o sí, que la realitat supera la ficció- i el macroabocador de residus no orgànics anirà a parar al costadet del de residus orgànics que empudega el meu poble des que tinc ús de raó. I encara gràcies que tinc això, que d'altres, ni trellat ni forrellat!

P.S: el comunicat del «Consorcio» -en perfecte castellà, com toca!- posterior al tuacte de dijous no té desperdici.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Sí a Baldoví




~ Molt segur estava el sueco Joan Baldoví i Roda que aniria a Madrid quan vaig parlar amb ell una setmana abans de les votades. De fet, la sensació general era eixa: que, com a mínim, Compromís trauria el diputat per Valéncia. Cal dir que a mi també em feia comboi, però ja se sap com són estes coses: que depén de si veus la tele o lliges algun diari en concret la teua percepció de les coses és tan esbiaixada com qualsevol altra. En este cas, si ateníem només al rebombori de la xàrcia afí i, especialment, del twítter, clar estava que la coalició del Bloc, Iniciativa i companyia anava a repetir la victòria pírrica de les últimes eleccions. Però bé, la bona qüestió és que n'hi havia opció, com es desprén del fet que hi haguera dos candidats -Baldo i Diegómez- per a encapçalar la llista principal; i, al remat, les travesses han sigut favorables al punter de Sueca, encara que este viatge els blaus hagen guanyat els rojos 60 per 20 en una partida quasi sabatera.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Cullera laica i lambertina


L'escola Lluís Vives, l'Escolaica, inaugurada l'any 1905
~ Ens situem a Cullera, l'any 1911, on la gent, majoritàriament jornalera i en concret del camp, farta de guerra, de fam, de monocultius, de fallides, d'un model de producció insuficient i ambientada en un context de vagues generalitzades a tota la península ibèrica, s'alçà contra el sistema establert d'opressió que per una via o altra els arribava. La cosa seria tan grossa, que sense necessitat de xarxes socials ni ferramentes de comunicació massiva com les que disposem en l'actualitat, quasi simultàniament els pobles s'alçaren contra les institucions imperants.

~ Al nostre poble, on inicialment havia començat una vaga jornalera com les que es donaren a altres pobles del País Valencià, la cosa anà a més quan el jutge encarregat de d'ajusticiar la gent que li devia devoció, s'envalentonà per a aquetar-la amb un mètode tan poc adequat com l'ús de la força opressiva i de la por dirigida. La mort del jutge Jacobo López de Rueda, entre altres, la varen adjudicar al poble sencer, fins al punt que s'indultaren totes i cadascuna de les penes a mort establertes després d'usar mètodes poc democràtics d'obtenció d'opinió i de fonts d'informació. La història d'estos hòmens de la Ribera és apassionant.

~ Hui a Cullera no s'ha fet cap acte institucional que reivindique esclariments sobre els fets. Però el poble, lliurement, seguix parlant, opinant i treballant. L'associació Cullera Laica s'ha interessat per aportar el seu granet d'arena i anuncia l'edició del llibre Cullera 1911: els Successos i l'educació laica, on diversos autors han estudiat i recollit veus d'aquells anys de penúries que lluny de ser ofegades, intentaren eixir a la llum i fer palés el que allí realment va ocórrer. Ací teniu un caramelet de l'època per anar fent boca, el fragment del poema autobiogràfic de Lambert Olivert Arlandis (1860-1937) publicat en la revista Sucrona del 14 d'octubre de l'any 1933 (pàgines 3 i 4):
De mi poema El Consejo de las Hadas
Juan Villarroya Corral

Muy poco tiempo después
de morir Juan Villarroya
víctima de una parálisis
de su cuerpo roedora,
Rim-Ram, su hermano político,
teniéndolo en la memoria,
perpetuar se propuso
algún rasgo digno de honra
de aquel hombretón fornido
como pedestal de roca;
pero de corazon blando,
con sencillez de paloma,
lleno el pecho de nobleza
y un alma muy generosa.
De lo que escribió Rim-Ram,
referente a Villarroya,
en el relato que sigue
vá una verídica copia.
El diez y ocho de Septiembre
de mil novecientos once,
era lunes, San Lamberto,
y dia de sensaciones.
En la ciudad de Cullera,
con conatos de desórden,
hubo huelga, y tras la huelga,
miles de trabajadores,
ilusos, se amotinaron
como en otras poblaciones,
gritando: ¡Abajo la guerra
de Melilla!.. Aquellos pobres,
revolucionariamente,
fueron del pueblo señores.
El juez de Sueca vino
a restablecer el órden:
¡ojalá nunca viniera
Don Jacobo Rueda López!
Venía en una galera,
disparando su revólver,
aprisionó con dureza
en la vía algunos hombres;
y en la calle de Valencia
poco después de las doce
se armó la de Dios es Cristo
entre el juez y vários jóvenes.
Los presos de la galera
escapáronse veloces;
el alguacil perseguido
por una calleja corre;
una pedrada le hiere;
nadando el rio transpone;
y cuando se cree a salvo,
acuden allí feroces
unos cuantos desalmados
que fin a su vida ponen.
Le registran los bolsillos,
les despojan del reloje,
le atan una soga al cuello
y arrastrándole hasta el borde
del rio, en él lo arrojaron
aquellas almas de roble.
El juez, con el escribano,
muy violento dirigióse,
al correr de la galera
que sigue gentío enorme,
a la casa Ayuntamiento:
pero poco antes salióle
Juan Villarroya a su encuentro
diciéndole estas razones:
«Señor juez, por esta calle
la ciudad pronto abandone:
¿adonde vá usté sin fuerzas
que le protejan?... ¿Adonde?
El juez sin hacerle caso
ni el consejo agradecióle
y se metió en la lobera
que hace a los lobos traidores.
No obstante, Juan, a su lado
en su guardian convirtióse,
parando cara sin armas
a mas de doscientos hombres,
unos buenos, otros malos,
que rujiendo cual leones,
trás el juez subir querían
y echarlo por los balcones.
Todavía el juez intenta
poner en las masas órden;
pero yá en la plaza pública
sus palabras se desoyen:
la multitud inconsciente
demandaba a grandes voces
su cabeza; y conociendo
el neurasténico López
que era tarde para irse,
como Juan aconsejóle,
hizo de un salón trinchera
y entre mesas ocultóse.
Rotas del salón las puertas
recibió la mar de golpes,
hasta que al fin, un hachazo,
le partió en dos el cogote.
De este suceso sangriento
se hizo lenguas todo el orbe:
¿quien no dijo de Cullera
mil crueldades y horrores?
Llamósela inculta, bárbara,
y cayeron como bloques
sobre sus lares humildes
blasfemias y maldiciones.
Cullera sufrió la afrenta
de autoridades innobles
que desmandadas llenaron
las cárceles y prisiones,
como a porrazo de ciego,
de justos y pecadores.
Hubo amenazas, vergajos,
infinitas detenciones:
nadie dormía tranquilo:
a deshora de la noche
la guardia civil rondaba:
a veces un picaporte
se abría y al cuartelillo
era conducido un hombre.
También a Juan Villarroya
se llamó a declaraciones
por ser presencial testigo
de crímenes tan enormes;
y él, que merecía un premio
y toda clase de honores,
lo maltrataron de modo
que su sangre desde entonces,
paralizada en las venas
el corazón desgarróle.
Aún así vivió trece años,
cuidado por su Dolores,
digna compañera suya
que jamás abandonóle.
Cuando esto escribió Rim-Ram,
a su Hada se lo leyó
y muy bien le pareció
lo escrito en honor de Juan.
Hablaron de los sucesos
ocurridos en Cullera,
y ella dijo: “Como esos
siempre los hubo doquiera.
No te extrañe ni te asombre
lo sucedido; pues ello,
aunque triste, acusa el sello
de la barabarie del hombre.
En el libro del destino
todo se depurará,
y tu ciudad volverá
mas gloriosa al buen camino.
Hacer justicia imparcial
misión de los jueces es:
Don Jacobo, como juez,
obró en Cullera muy mal.
Poco antes de los sucesos
fué siervo del caciquismo,
así preparóse él mismo
la rotura de sus huesos.
No existe ningún efecto
sin causa reconocida:
obrara el juez mas correcto
y no perdiera la vida.
España es una nación
que regenerarse ansía,
y la misma monarquía
hará la revolución.
Cuando pasen veinte años
el rey se irá del pais
y la pátria sin engaños
dichosa será y feliz.
Dicho esto, la viejecita,
besó a Rim-Ram en la frente,
y se alejó sonriente
convertida en palomita.

Lamberto Olivert

dissabte, 9 de juliol de 2011

Cinema del Xúquer



~ Anar al cine sense eixir de la Ribera t'obliga a moure't fins Alzira, especialment des que tancaren el Cinebox de Carcaixent; estic parlant, evidentment, de multicines comercials d'estrena, dels quals crec que només en queden tres en tota la Ribera: l'Ábaco de Cullera, el Colón d'Alzira i El Punt de la Ribera, est últim camí del Forn de Carrascosa, encara en terme d'Alzira però en direcció a Albalat, veritable punt d'encontre de tota la joventut riberenca per trobar-se als afores de la vila i envoltat de locals d'oci i tendetes de fregitori i quemenjar exòtic.

~ El Punt («la joia de la Ribera») té el mèrit dubtós d'haver sobreviscut a l'era de les pel·lícules descarregades abans i durant la ressurecció del 3D, potser a expenses dels altres cines de la rotglada com el Reyno d'Alzira -que encara no s'ha convertit en un Mercadona- o el Cinebox adés nomenat; a més, és l'únic multicine que fa ús del valencià (segurament perquè és bessó del de Cerdanyola, que es nota que traduïxen les sinopsis amb el Salt però en canvi escriuen «crispetes») en el seu lloc web. Sorprenentment, encara no ha pogut fer-se amb el Colón, l'últim dels cines de poble i el primer a reconvertir-se en multisala en una època en què la indústria afrontava la globalització de les sales sense imaginar-se la que els anava a caure damunt amb l'avinentesa de l'Internet.

~ La llàstima és que est estiu el Colón estarà tancat fins setembre, i espere que no definitivament: els preus reduïts a què s'han vist abocats per la competència el fan quasi més recomanable que les sessions de reestrena que tenen lloc als llocs culturals d'Almussafes, l'Alcúdia, Benifaió o Carlet, moltes d'elles concebudes com a aparcament de xicalla desficiosa les vesprades dels caps de setmana. Potser si la direcció del Colón se n'adonara que no pot competir amb el Punt amb les mateixes armes i programara cine d'autor o en versió original subtitulada -en valencià, per demanar que no siga-... què donarien els del Cinema Club d'Alzira per una sessió setmanal en VOS com la del Yelmo ontinyentí!

~ Mentrestant, demà completaré la visita oficial a multisales riberencs al cine cullerot per vore un altre tebeo estiuenc d'estos que només tenen trellat en una sala amb totes les prestacions tecnològiques (i, d'ací poquet, ni això): cert que d'ençà uns quants anys la joventut de hui en dia recordarà amb enyor com la gent anava a uns llocs anomenats cines a vore una pel·li mentre es fotia una mesurota de rosses -o borles, o bufes, o cotufes; com digueu en el vostre poble?-, com jo ara mateix faç lloança del Salón Vergara (actualment el Forn de la Coca), el cine 'Màlio (el Saló Artístic de la CANSO), el cine Ambercoc (el Milar dels Herberos) i el Botifarra (l'Eroski del Carrer Major). El Botifarra, anomenat Cine Rex oficialment -no debades pertanyia al mateix llinatge que les sales de convits-, és l'únic qu'he conegut en actiu i del qual vos puc dir de cosa certa l'última cinta que van projectar: Superman IV.

dissabte, 18 de juny de 2011

Que vénen, que vénen!


~ No fa ni mig dia estava afegint els enllaços -tots inactius llevat dels de l'Alcúdia, Benifaió i Sueca- de totes les assemblees comarcals del 15M: sé que se n'han fet o se'n volen fer quasi a cada poble, alguns amb més participació que a d'altres en funció de la població i del centralisme comarcal, especialment en Alzira i a Sueca. La bona qüestió és que, després de la manifestació del 19 de juny, els indignats de tot Españya començaran una marxa cap a Madrid que, en el brancal valencià passarà per la Ribera del Xúquer camí de Xàtiva (on s'ajuntaran amb la gent d'Alcoi per a continuar cap a Albacete).

~ La previsió, segons han comentat hui en l'assemblea de l'Alcúdia, és que dimecres que ve, dia 22 de juny, els indignats aplegaran a Almussafes, celebraran reunió, soparan i faran nit; i, com es coneix que divendres 24 la idea és repetir la jugada en Alzira i a cada poble on pernocten, des d'ací ja ens havíem oferit als organitzadors per a oferir-los lloc i sopar en la mesura de les nostres possibilitats. La bona qüestió és que la marxa seguix cap a l'Horta de Xàtiva amb, com a mínim, una altra parada a la Pobla, per la qual cosa potser fer-los desviar-se d'Almussafes cap a l'Alcúdia seria un poc ferlamà.
~ Dit això, l'opció més lògica seria que pararen en Algemesí quan isquen d'Almussafes camí d'Alzira, ja que els tres pobles han fet alguna ajuntada popular d'estes i, per proximitat i demografia, potser les facilitats per al grup de caminants serien majors. En tot cas, ara és menester que els interessats en ajudar el moviment dels indignats al pas per la nostra comarca ens coordinem per a ajuntar esforços i contemplar totes les possibilitats. Podeu fer-ho ací mateix amb un comentari o al correu de l'assemblea roscana. Anem anant!

dissabte, 7 de maig de 2011

...i muntanya sense llenya


A Cullera, el que més abunda és el mesinfotisme radical, com per tot arreu al nostre país. Però jo diria que amb un poquet més d'intensitat. Fa anys que jo mateixa ni m'immute davant de burrades que veig a diari. Es tracta d'un tret particular dels habitants d'este poble. Però n'hi ha coses que no puc suportar: que la gent siga porca en la casa de tots. Tant si tires a terra un paper, una escopinyâ, una punta de cigarret o un xiclet, a ningú li pica ni li cou. A mi sí. Si s'escau, no se'm cauen els anells doblant el llom i recollint el que els altres han deixat caure. És una falta de respecte tan brutal que a mi m'afronta. Perquè no només és una llar comuna. És un espai nostre, que ens identifica. Que ens atrau, que ens apresa des què naixem fins que ens morim. I no li toca a ningú de fora vindre a cuidar-nos-el. Diu molt de la gent d'un lloc, l'estat en què es troben els carrers, les cases pintades, les plantes regades, els carrers agranats. O no.

I la muntanya. La nostra, la meua, la del foraster, és una serra bonica. Amb vistes a la mar. Amb vistes als arrossars, a l'horta. Amb vistes a poblacions veïnes. Amb vistes al riu.


No farà ni un parell de mesos, passejant des del Fort en ruïnes (que només servix per a albergar una immensa antena de telecomunicacions) fins el radar meteorològic -la Bola-, vàrem fer d'arreplegadors accidentals, per això de què alguns sentim com a responsabilitat pròpia els actes menyspreables d'altres humans. En mitja hora omplírem un parell de bosses de plàstics diversos, llandes i tres ampolles de vidre. I això que només recollírem les que es trobaven en llocs de difícil accés per a possibles unitats públiques de neteja.

El dissabte passat, en el context de la Baixâ, un dels actes de la Festa a la Mare de Déu del Castell de Cullera -declarada Festa d'Interés Turístic Autonòmic-, es va disparar, com tots els anys, el «Castell de Focs Artificials» (tot en majúscules, amb entitat de nom propi, com ve escrit al llibret de festes). És cert, no hi ha Baixâ que valga, sense el Castell de Focs. Perquè tot aquell que s'asseu a la cadira que deixa preparada de bon dematí a la vorera del Mercat o qui es manté dret les més de dos hores que dura la processó, no queda content sense vore els focs d'artifici que adornen eixa nit. I d'això n'és ben conscient el nostre ajuntament. Tindre contenta a la gent de dins i de fora val més que el nostre patrimoni? Patrimoni en majúscules són la flora i fauna que habiten esta terra, el gentil·lici dels quals és prou més coherent que el nostre propi. I ens permetem, nosaltres i els nostres governants, cremar premeditadament tot allò que ens representa, que ens adorna, que lluïx per a nosaltres. El fet és que mentres uns quants gaudien de llumetes il·lusionats per una nit, els quatre pins i vegetació autòctona de la Serra de les Raboses s'encenien al compàs de trons i espurnes per a sempre.

Des dels jardins del Mercat vaig vore almenys quatre focus de vegetació ardent. Per sort, els bombers estaven sobre avís i s'afanyaren a extingir les flames que ràpidament s'estenien. Llavors, si està prevista una actuació imminent d'un cos de valents, no es tracta d'una externalitat previsible, i per tant amb un grau de prevenció innegociable? Em sembla massa car el preu que hem de pagar tots, en térmens no només d'ecologisme, per a què un ajuntament siga tan impune, quan incendia voluntàriament i amb coneixement de causa el que només li pertany per a tindre'n cura, perquè dic jo que El Vostre Senyor no pot fer res contra les flames...


divendres, 21 de gener de 2011

Melmelada de carabassa i taronja


~ Aprofite que este cap de setmana és el gros de la Fira de Guadassuar per a convidar-vos a tots. Per celebrar-ho hem fet una melmelada amb allò que ens caracterítza: carabasses! La recepta és de collita pròpia: un poc d'internet, un poc del dolç record d'aquella melmelada de La Peira. Espere que la trobeu fàcil i s'animeu a fer-la. Allà va:


Ingredients
  • Carabassa
  • Sucre roig
  • Canela en canó
  • 1 taronja
~ Les quantitats seran: una part de sucre per una de carabassa (en pes); si la carabassa és dolça poseu 60% de carabassa i 40% de sucre.

Procediment
  1. Talleu carabassa en daus i la taronja en llesques ben fines: esta és la part més costosa de la faena, però ja vos dic que ho mereix.
  2. En un recipient poseu la carabassa tallada, el sucre, la canela i els talls de taronja; reserveu-ho en la nevera durant una nit: d'esta manera, la carabassa començarà a soltar l'aigua i a dissoldre's el sucre i prendrà el gust de la canela.
  3. Aboqueu en un perol la mescla de la nit anterior i poseu-ho al foc; el foc ha de ser lent per tal que no es creme el sucre.
  4. La melmelada ha d'estar a foc lent unes dos hores, i remenejant-se constantment amb una cullera de fusta; a meitat cocció podeu retirar els canons de canela.
  5. Sabreu que la melmelada està bona quan alceu la cullera i el xarop faça un filet.
L'envasament

~ Busqueu pots de vidre, a ser possible no molt grans, per la comoditat en el seu ús: per tal d'esterilitzar-los, jo els pose un 3 minuts al forn d'aire calent a uns 18º C, segons les indicacions del professor de microbiologia (hi ha qui en compte de posar-los al forn els renta amb el llavaplats); en acabant, ompliu els potets de vidre mentre la melmelada encara estiga calenta; deixeu-los gelar-se un poc i bolliu-los al bany de maria per a què totes les bufetes d'aire que s'hagen pogut quedar en el procés d'envasament es desfacen i vos assegureu que la melmelda no es farà malbé.

dissabte, 15 de gener de 2011

Nou de trinqui


~ L'ambient al Nou Trinquet de Guadassuar, com a qualsevol altra canxa de pilota a mà en dies de partida, és especial; calcule que du el sobrenom de nou perquè l'antic estaria dins del poble (algú que ho aclarisca?): est es troba dins del polígon, encauat entre naus industrials, la rejolera i un pati on ara s'alça un esquelet de ferro amb parets de formigó. El bar de l'entrada és com el de quasi tots els trinquets: vellet, a caramull i mig enforfoguit, encara que ací para un poquet més ample que els altres que he vist -pocs, tot s'ha de dir-; el pas cap a l'interior, com les tramoies d'un teatre, justet, gris i gelat, sempre amb algú que mira el joc des de dins de la porta. Els coixinets moderns, d'eixos rojos i decorats amb propaganda del més ric de l'Olleria -on, per cert, diuen que està el trinquet més antic en peu-, s'amuntonen al costat de l'escala que puja cap a les galeries.

~ Sempre esperes trobar-te a Bausset en el palquet de dalt, com a Pelayo: sé que ell és més de la partida del dissabte, però m'han dit que també sol anar algun dimecres a Guadassuar. En canvi, el de baix sí que allotjava algun caràcter més que conegut, com el de Paco (encara que no jugava el fill): aquella volta en Alzira ens va dir que era amic de Miguel -del petrerí, n; del nostre Miguel!- i em sona que son pare té alguna cosa a vore amb la creació d'este Nou Trinquet, graciosament ubicat al carrer de l'Alcúdia, número 9. Allí es juguen partides oficials regularment dos vesprades cada setmana (dilluns i dimecres) i, ocasionalment, tres: la «tradicional» Fireta de Sant Vicent de la Roda es traduïrà en una partida extra el pròxim divendres, més o manco a l'hora de la Repartició de la Carn.

L'himne comarcal

Bibliografia

  • El virgo de Visanteta (Bernat i Baldoví)
  • Entre naranjos (Blasco Ibáñez)
  • Los reyes mudos (Calvo Acacio)
  • Elogi del meu poble (Fuster)
  • Sàndvitx de fil-en-pua (Boro Miralles)
  • Refranyer de la Ribera (Soleriestruch)
  • L'últim roder (Josep Franco)
  • Les nits perfumades (Arinyó)
  • Ribera (Josep Lozano)
  • Alyazirat (Bernat Montagud)
  • El crim (Vicent Ortega)
  • Cubaneta meua (Arinyó/Guillem)
  • Històries i llegendes casolanes (Norbert Blasco)
  • Història de la Ribera (Tomàs Peris)
  • L'home manuscrit (Manolo Baixauli)
  • Plagis (Urbà Lozano)

Vincles patrocinats