Això què és?

:: Ací podreu trobar cada setmana l'agenda cultural de tota la Ribera del Xúquer: balls i danses, esdeveniments, festes populars, literatura, mítings, música, pilota, xarrades...

dissabte, 7 de maig de 2011

...i muntanya sense llenya


A Cullera, el que més abunda és el mesinfotisme radical, com per tot arreu al nostre país. Però jo diria que amb un poquet més d'intensitat. Fa anys que jo mateixa ni m'immute davant de burrades que veig a diari. Es tracta d'un tret particular dels habitants d'este poble. Però n'hi ha coses que no puc suportar: que la gent siga porca en la casa de tots. Tant si tires a terra un paper, una escopinyâ, una punta de cigarret o un xiclet, a ningú li pica ni li cou. A mi sí. Si s'escau, no se'm cauen els anells doblant el llom i recollint el que els altres han deixat caure. És una falta de respecte tan brutal que a mi m'afronta. Perquè no només és una llar comuna. És un espai nostre, que ens identifica. Que ens atrau, que ens apresa des què naixem fins que ens morim. I no li toca a ningú de fora vindre a cuidar-nos-el. Diu molt de la gent d'un lloc, l'estat en què es troben els carrers, les cases pintades, les plantes regades, els carrers agranats. O no.

I la muntanya. La nostra, la meua, la del foraster, és una serra bonica. Amb vistes a la mar. Amb vistes als arrossars, a l'horta. Amb vistes a poblacions veïnes. Amb vistes al riu.


No farà ni un parell de mesos, passejant des del Fort en ruïnes (que només servix per a albergar una immensa antena de telecomunicacions) fins el radar meteorològic -la Bola-, vàrem fer d'arreplegadors accidentals, per això de què alguns sentim com a responsabilitat pròpia els actes menyspreables d'altres humans. En mitja hora omplírem un parell de bosses de plàstics diversos, llandes i tres ampolles de vidre. I això que només recollírem les que es trobaven en llocs de difícil accés per a possibles unitats públiques de neteja.

El dissabte passat, en el context de la Baixâ, un dels actes de la Festa a la Mare de Déu del Castell de Cullera -declarada Festa d'Interés Turístic Autonòmic-, es va disparar, com tots els anys, el «Castell de Focs Artificials» (tot en majúscules, amb entitat de nom propi, com ve escrit al llibret de festes). És cert, no hi ha Baixâ que valga, sense el Castell de Focs. Perquè tot aquell que s'asseu a la cadira que deixa preparada de bon dematí a la vorera del Mercat o qui es manté dret les més de dos hores que dura la processó, no queda content sense vore els focs d'artifici que adornen eixa nit. I d'això n'és ben conscient el nostre ajuntament. Tindre contenta a la gent de dins i de fora val més que el nostre patrimoni? Patrimoni en majúscules són la flora i fauna que habiten esta terra, el gentil·lici dels quals és prou més coherent que el nostre propi. I ens permetem, nosaltres i els nostres governants, cremar premeditadament tot allò que ens representa, que ens adorna, que lluïx per a nosaltres. El fet és que mentres uns quants gaudien de llumetes il·lusionats per una nit, els quatre pins i vegetació autòctona de la Serra de les Raboses s'encenien al compàs de trons i espurnes per a sempre.

Des dels jardins del Mercat vaig vore almenys quatre focus de vegetació ardent. Per sort, els bombers estaven sobre avís i s'afanyaren a extingir les flames que ràpidament s'estenien. Llavors, si està prevista una actuació imminent d'un cos de valents, no es tracta d'una externalitat previsible, i per tant amb un grau de prevenció innegociable? Em sembla massa car el preu que hem de pagar tots, en térmens no només d'ecologisme, per a què un ajuntament siga tan impune, quan incendia voluntàriament i amb coneixement de causa el que només li pertany per a tindre'n cura, perquè dic jo que El Vostre Senyor no pot fer res contra les flames...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

retruquen

L'himne comarcal

Bibliografia

  • El virgo de Visanteta (Bernat i Baldoví)
  • Entre naranjos (Blasco Ibáñez)
  • Los reyes mudos (Calvo Acacio)
  • Elogi del meu poble (Fuster)
  • Sàndvitx de fil-en-pua (Boro Miralles)
  • Refranyer de la Ribera (Soleriestruch)
  • L'últim roder (Josep Franco)
  • Les nits perfumades (Arinyó)
  • Ribera (Josep Lozano)
  • Alyazirat (Bernat Montagud)
  • El crim (Vicent Ortega)
  • Cubaneta meua (Arinyó/Guillem)
  • Històries i llegendes casolanes (Norbert Blasco)
  • Història de la Ribera (Tomàs Peris)
  • L'home manuscrit (Manolo Baixauli)
  • Plagis (Urbà Lozano)

Vincles patrocinats