Riberenques

Polítics d'espardenya

2011-12-24T00:00:00.000+01:00

«Pinorro, estem de fem fins el gorro» | RiberaExpress

~ A l'altre extrem de la política de guant que exercirà Joan Baldoví al Congrés de Madrí -del qual parlàvem en l'entrada anterior i de la què ja hem tingut un avanç ben sucós-, ací a la Ribera hem tingut esta setmana una nova demostració de com és la política d'espardenya que practiquen alguns dels nostres representants: verbigràcia, el batle de Guadassuar, àlies Pinorro. Si d'entrada no tenim en compte en quin partit milita -que, vista l'oposició del seu col·lega de Massalavés, tampoc ve al cas- ni com de benèvola o nefasta és la seua gestió a nivell local, ja fa massa legislatures que l'infame carabassot manté un litigi constant i serril amb tot el que té a vore amb l'Alcúdia. I la cosa tindria gràcia per allò de l'eterna enemistat entre estos dos pobles -Vassuar és l'enemic natural dels roscans, i viceversa- sinó fóra perquè, de tan antiga, ja fa pudor.

~ Això ve a tall que despús-ahir el consorci de la Ribera i la Valldigna (!) per al tractament dels residus celebrara un plenari d'urgència per sotmetre a votació un altre macroabocador junt al del terme de la Garrofera, dins del terme carabassot. Cal dir que, en una de les maniobres subversives més flagrants i alhora més divertides en la història d'esta comarca, el consistori carabassa tingué la genial idea d'acollir la merda en el seu terme en forma de cagalló, però a una punta on els més perjudicats sempre han sigut l'Alcúdia, Montortal i, especialment, Massalavés, per com l'alcalde d'est últim poblet s'encarava al seu company de files per vore si li entrava el trellat. Però està clar que Pinorro és molt Pinorro i Guadassuar sempre serà Vorassuar per a bé o per a mal, que cada u té el que es mereix. O a qui ha votat. Perquè diu que quasi tots els opositors que es manifestaven a la porta de l'Auditori de la Gran Via -que «Vassuar no té estació de tren, però té una Gran Via»- eren morrongos i roscans.

~ Al remat, el projecte no s'aprovà per una qüestió burrocràtica: burros com són, amb preses i corruixes no tingueren en compte que cal unanimitat dels membres per a tractar qualsevol tema per la via augusta i, per tant, Pinorro es quedà com la nóvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet. La bona qüestió és que la pròxima volta ja no hi haurà defecte de forma -o sí, que la realitat supera la ficció- i el macroabocador de residus no orgànics anirà a parar al costadet del de residus orgànics que empudega el meu poble des que tinc ús de raó. I encara gràcies que tinc això, que d'altres, ni trellat ni forrellat!

P.S: el comunicat del «Consorcio» -en perfecte castellà, com toca!- posterior al tuacte de dijous no té desperdici.

Sí a Baldoví

2011-11-26T00:00:00.001+01:00

~ Molt segur estava el sueco Joan Baldoví i Roda que aniria a Madrid quan vaig parlar amb ell una setmana abans de les votades. De fet, la sensació general era eixa: que, com a mínim, Compromís trauria el diputat per Valéncia. Cal dir que a mi també em feia comboi, però ja se sap com són estes coses: que depén de si veus la tele o lliges algun diari en concret la teua percepció de les coses és tan esbiaixada com qualsevol altra. En este cas, si ateníem només al rebombori de la xàrcia afí i, especialment, del twítter, clar estava que la coalició del Bloc, Iniciativa i companyia anava a repetir la victòria pírrica de les últimes eleccions. Però bé, la bona qüestió és que n'hi havia opció, com es desprén del fet que hi haguera dos candidats -Baldo i el Diegómez- per a encapçalar la llista principal; i, al remat, les travesses han sigut favorables al punter de Sueca, encara que este viatge els blaus hagen guanyat els rojos 60 per 20 en una partida quasi sabatera.

Baldo a l'Alcúdia amb membres de Compromís per l'Alcúdia

~ I ara és quan toca fer-se la pregunta: «Podrà fer Baldo alguna cosa per nosaltres des del congrés d'Espanya?» Sí però no. O, com a mínim, tocar els collons als «polítics pobletans» del PPSOE mentre defén els nostres interessos com a nació. I els de la comarca, que algun privilegi moral trau la gent de la Ribera en tindre un diputat riberenc -suecà, per a més honra- en la barraca eixa dels lleonets. Que també té collons que siga el tercer, precedit per l'imbatut Paco Burguera, d'una llista encapçalada per l'il·lustre Bernat i Baldoví. Difícil ho té, amb eixos precedents, de passar a la història del valencianisme, encara que compta amb la benedicció del pare Burguera, que de poc no el deshereta per haver-se oblidat de nomenar-lo; no és l'única imprecisió pronunciada per Baldo: a mi em rebenta que, com en l'última manifestació de Xúquer Viu, parlara de «les dos Riberes».

Baldo a l'assut de Fortaleny amb integrants de Xúquer Viu

~ Així que, quan el veja per Sueca, li ho nomenaré. Perquè eixe és també un gran avantatge de tot est assumpte: que Baldo, a diferència de la gran majoria de polítics d'alta pixarrada, és tan accessible com la resta de mortals. A banda que diu que no deixarà l'acta de regidor a l'anjuntament del seu poble, això et dóna la tranquil·litat de, cas que no ho fera bé, amollar-li un carxot -dialèctic, eh?- quan el veus pel carrer. Com han fet Josep M. Blai i altres veïns durant l'alcaldia de Baldo i en acabant, especialment amb tot el cacau de la biblioteca. Que tota història té llums i ombres i la del Molí Fariner no se sap com va començar ni com acabarà. Però bé, com a mínim el senyor diputat es mereix ara un vot de confiança del seu veïnat, d'esta comarca: no debades, durant la campanya assumí les reivindicacions de Xúquer Viu dins de la Nova Cultura de l'Aigua. Morrongos i cristians a banda, Baldoví és l'equivalent nostrat més paregut a Labordeta en el Congrés, tant en el paper polític com en el vessant públic. Dieu-me, si no, quin altre alcalde valencià s'atreviria a autoparodiar-se d'aital manera:

Cullera laica i lambertina

2011-09-18T17:38:00.000+02:00

L'escola Lluís Vives, l'Escolaica, inaugurada l'any 1905

~ Ens situem a Cullera, l'any 1911, on la gent, majoritàriament jornalera i en concret del camp, farta de guerra, de fam, de monocultius, de fallides, d'un model de producció insuficient i ambientada en un context de vagues generalitzades a tota la península ibèrica, s'alçà contra el sistema establert d'opressió que per una via o altra els arribava. La cosa seria tan grossa, que sense necessitat de xarxes socials ni ferramentes de comunicació massiva com les que disposem en l'actualitat, quasi simultàniament els pobles s'alçaren contra les institucions imperants.

~ Al nostre poble, on inicialment havia començat una vaga jornalera com les que es donaren a altres pobles del País Valencià, la cosa anà a més quan el jutge encarregat de d'ajusticiar la gent que li devia devoció, s'envalentonà per a aquetar-la amb un mètode tan poc adequat com l'ús de la força opressiva i de la por dirigida. La mort del jutge Jacobo López de Rueda, entre altres, la varen adjudicar al poble sencer, fins al punt que s'indultaren totes i cadascuna de les penes a mort establertes després d'usar mètodes poc democràtics d'obtenció d'opinió i de fonts d'informació. La història d'estos hòmens de la Ribera és apassionant.

~ Hui a Cullera no s'ha fet cap acte institucional que reivindique esclariments sobre els fets. Però el poble, lliurement, seguix parlant, opinant i treballant. L'associació Cullera Laica s'ha interessat per aportar el seu granet d'arena i anuncia l'edició del llibre Cullera 1911: els Successos i l'educació laica, on diversos autors han estudiat i recollit veus d'aquells anys de penúries que lluny de ser ofegades, intentaren eixir a la llum i fer palés el que allí realment va ocórrer. Ací teniu un caramelet de l'època per anar fent boca, el fragment del poema autobiogràfic de Lambert Olivert Arlandis (1860-1937) publicat en la revista Sucrona del 14 d'octubre de l'any 1933 (pàgines 3 i 4):

De mi poema El Consejo de las Hadas

Juan Villarroya Corral

Muy poco tiempo después
de morir Juan Villarroya
víctima de una parálisis
de su cuerpo roedora,
Rim-Ram, su hermano político,
teniéndolo en la memoria,
perpetuar se propuso
algún rasgo digno de honra
de aquel hombretón fornido
como pedestal de roca;
pero de corazon blando,
con sencillez de paloma,
lleno el pecho de nobleza
y un alma muy generosa.
De lo que escribió Rim-Ram,
referente a Villarroya,
en el relato que sigue
vá una verídica copia.

El diez y ocho de Septiembre
de mil novecientos once,
era lunes, San Lamberto,
y dia de sensaciones.
En la ciudad de Cullera,
con conatos de desórden,
hubo huelga, y tras la huelga,
miles de trabajadores,
ilusos, se amotinaron
como en otras poblaciones,
gritando: ¡Abajo la guerra
de Melilla!.. Aquellos pobres,
revolucionariamente,
fueron del pueblo señores.
El juez de Sueca vino
a restablecer el órden:
¡ojalá nunca viniera
Don Jacobo Rueda López!
Venía en una galera,
disparando su revólver,
aprisionó con dureza
en la vía algunos hombres;
y en la calle de Valencia
poco después de las doce
se armó la de Dios es Cristo
entre el juez y vários jóvenes.
Los presos de la galera
escapáronse veloces;
el alguacil perseguido
por una calleja corre;
una pedrada le hiere;
nadando el rio transpone;
y cuando se cree a salvo,
acuden allí feroces
unos cuantos desalmados
que fin a su vida ponen.
Le registran los bolsillos,
les despojan del reloje,
le atan una soga al cuello
y arrastrándole hasta el borde
del rio, en él lo arrojaron
aquellas almas de roble.
El juez, con el escribano,
muy violento dirigióse,
al correr de la galera
que sigue gentío enorme,
a la casa Ayuntamiento:
pero poco antes salióle
Juan Villarroya a su encuentro
diciéndole estas razones:
«Señor juez, por esta calle
la ciudad pronto abandone:
¿adonde vá usté sin fuerzas
que le protejan?... ¿Adonde?
El juez sin hacerle caso
ni el consejo agradecióle
y se metió en la lobera
que hace a los lobos traidores.
No obstante, Juan, a su lado
en su guardian convirtióse,
parando cara sin armas
a mas de doscientos hombres,
unos buenos, otros malos,
que rujiendo cual leones,
trás el juez subir querían
y echarlo por los balcones.
Todavía el juez intenta
poner en las masas órden;
pero yá en la plaza pública
sus palabras se desoyen:
la multitud inconsciente
demandaba a grandes voces
su cabeza; y conociendo
el neurasténico López
que era tarde para irse,
como Juan aconsejóle,
hizo de un salón trinchera
y entre mesas ocultóse.
Rotas del salón las puertas
recibió la mar de golpes,
hasta que al fin, un hachazo,
le partió en dos el cogote.
De este suceso sangriento
se hizo lenguas todo el orbe:
¿quien no dijo de Cullera
mil crueldades y horrores?
Llamósela inculta, bárbara,
y cayeron como bloques
sobre sus lares humildes
blasfemias y maldiciones.
Cullera sufrió la afrenta
de autoridades innobles
que desmandadas llenaron
las cárceles y prisiones,
como a porrazo de ciego,
de justos y pecadores.
Hubo amenazas, vergajos,
infinitas detenciones:
nadie dormía tranquilo:
a deshora de la noche
la guardia civil rondaba:
a veces un picaporte
se abría y al cuartelillo
era conducido un hombre.
También a Juan Villarroya
se llamó a declaraciones
por ser presencial testigo
de crímenes tan enormes;
y él, que merecía un premio
y toda clase de honores,
lo maltrataron de modo
que su sangre desde entonces,
paralizada en las venas
el corazón desgarróle.
Aún así vivió trece años,
cuidado por su Dolores,
digna compañera suya
que jamás abandonóle.

Cuando esto escribió Rim-Ram,
a su Hada se lo leyó
y muy bien le pareció
lo escrito en honor de Juan.
Hablaron de los sucesos
ocurridos en Cullera,
y ella dijo: “Como esos
siempre los hubo doquiera.
No te extrañe ni te asombre
lo sucedido; pues ello,
aunque triste, acusa el sello
de la barabarie del hombre.
En el libro del destino
todo se depurará,
y tu ciudad volverá
mas gloriosa al buen camino.
Hacer justicia imparcial
misión de los jueces es:
Don Jacobo, como juez,
obró en Cullera muy mal.
Poco antes de los sucesos
fué siervo del caciquismo,
así preparóse él mismo
la rotura de sus huesos.
No existe ningún efecto
sin causa reconocida:
obrara el juez mas correcto
y no perdiera la vida.
España es una nación
que regenerarse ansía,
y la misma monarquía
hará la revolución.
Cuando pasen veinte años
el rey se irá del pais
y la pátria sin engaños
dichosa será y feliz.
Dicho esto, la viejecita,
besó a Rim-Ram en la frente,
y se alejó sonriente
convertida en palomita.

Lamberto Olivert

Cinema del Xúquer

2011-07-09T00:00:00.002+02:00

~ Anar al cine sense eixir de la Ribera t'obliga a moure't fins Alzira, especialment des que tancaren el Cinebox de Carcaixent; estic parlant, evidentment, de multicines comercials d'estrena, dels quals crec que només en queden tres en tota la Ribera: l'Ábaco de Cullera, el Colón d'Alzira i El Punt de la Ribera, est últim camí del Forn de Carrascosa, encara en terme d'Alzira però en direcció a Albalat, veritable punt d'encontre de tota la joventut riberenca per trobar-se als afores de la vila i envoltat de locals d'oci i tendetes de fregitori i quemenjar exòtic.

~ El Punt («la joia de la Ribera») té el mèrit dubtós d'haver sobreviscut a l'era de les pel·lícules descarregades abans i durant la ressurecció del 3D, potser a expenses dels altres cines de la rotglada com el Reyno d'Alzira -que encara no s'ha convertit en un Mercadona- o el Cinebox adés nomenat; a més, és l'únic multicine que fa ús del valencià (segurament perquè és bessó del de Cerdanyola, que es nota que traduïxen les sinopsis amb el Salt però en canvi escriuen «crispetes») en el seu lloc web. Sorprenentment, encara no ha pogut fer-se amb el Colón, l'últim dels cines de poble i el primer a reconvertir-se en multisala en una època en què la indústria afrontava la globalització de les sales sense imaginar-se la que els anava a caure damunt amb l'avinentesa de l'Internet.

~ La llàstima és que est estiu el Colón estarà tancat fins setembre, i espere que no definitivament: els preus reduïts a què s'han vist abocats per la competència el fan quasi més recomanable que les sessions de reestrena que tenen lloc als llocs culturals d'Almussafes, l'Alcúdia, Benifaió o Carlet, moltes d'elles concebudes com a aparcament de xicalla desficiosa les vesprades dels caps de setmana. Potser si la direcció del Colón se n'adonara que no pot competir amb el Punt amb les mateixes armes i programara cine d'autor o en versió original subtitulada -en valencià, per demanar que no siga-... què donarien els del Cinema Club d'Alzira per una sessió setmanal en VOS com la del Yelmo ontinyentí!

~ Mentrestant, demà completaré la visita oficial a multisales riberencs al cine cullerot per vore un altre tebeo estiuenc d'estos que només tenen trellat en una sala amb totes les prestacions tecnològiques (i, d'ací poquet, ni això): cert que d'ençà uns quants anys la joventut de hui en dia recordarà amb enyor com la gent anava a uns llocs anomenats cines a vore una pel·li mentre es fotia una mesurota de rosses -o borles, o bufes, o cotufes; com digueu en el vostre poble?-, com jo ara mateix faç lloança del Salón Vergara (actualment el Forn de la Coca), el cine 'Màlio (el Saló Artístic de la CANSO), el cine Ambercoc (el Milar dels Herberos) i el Botifarra (l'Eroski del Carrer Major). El Botifarra, anomenat Cine Rex oficialment -no debades pertanyia al mateix llinatge que les sales de convits-, és l'únic qu'he conegut en actiu i del qual vos puc dir de cosa certa l'última cinta que van projectar: Superman IV.

Que vénen, que vénen!

2011-06-18T00:00:00.005+02:00

~ No fa ni mig dia estava afegint els enllaços -tots inactius llevat dels de l'Alcúdia, Benifaió i Sueca- de totes les assemblees comarcals del 15M: sé que se n'han fet o se'n volen fer quasi a cada poble, alguns amb més participació que a d'altres en funció de la població i del centralisme comarcal, especialment en Alzira i a Sueca. La bona qüestió és que, després de la manifestació del 19 de juny, els indignats de tot Españya començaran una marxa cap a Madrid que, en el brancal valencià passarà per la Ribera del Xúquer camí de Xàtiva (on s'ajuntaran amb la gent d'Alcoi per a continuar cap a Albacete).

~ La previsió, segons han comentat hui en l'assemblea de l'Alcúdia, és que dimecres que ve, dia 22 de juny, els indignats aplegaran a Almussafes, celebraran reunió, soparan i faran nit; i, com es coneix que divendres 24 la idea és repetir la jugada en Alzira i a cada poble on pernocten, des d'ací ja ens havíem oferit als organitzadors per a oferir-los lloc i sopar en la mesura de les nostres possibilitats. La bona qüestió és que la marxa seguix cap a l'Horta de Xàtiva amb, com a mínim, una altra parada a la Pobla, per la qual cosa potser fer-los desviar-se d'Almussafes cap a l'Alcúdia seria un poc ferlamà.

La ruta ideal?

~ Dit això, l'opció més lògica seria que pararen en Algemesí quan isquen d'Almussafes camí d'Alzira, ja que els tres pobles han fet alguna ajuntada popular d'estes i, per proximitat i demografia, potser les facilitats per al grup de caminants serien majors. En tot cas, ara és menester que els interessats en ajudar el moviment dels indignats al pas per la nostra comarca ens coordinem per a ajuntar esforços i contemplar totes les possibilitats. Podeu fer-ho ací mateix amb un comentari o al correu de l'assemblea roscana. Anem anant!

...i muntanya sense llenya

2011-05-07T11:53:00.001+02:00

A Cullera, el que més abunda és el mesinfotisme radical, com per tot arreu al nostre país. Però jo diria que amb un poquet més d'intensitat. Fa anys que jo mateixa ni m'immute davant de burrades que veig a diari. Es tracta d'un tret particular dels habitants d'este poble. Però n'hi ha coses que no puc suportar: que la gent siga porca en la casa de tots. Tant si tires a terra un paper, una escopinyâ, una punta de cigarret o un xiclet, a ningú li pica ni li cou. A mi sí. Si s'escau, no se'm cauen els anells doblant el llom i recollint el que els altres han deixat caure. És una falta de respecte tan brutal que a mi m'afronta. Perquè no només és una llar comuna. És un espai nostre, que ens identifica. Que ens atrau, que ens apresa des què naixem fins que ens morim. I no li toca a ningú de fora vindre a cuidar-nos-el. Diu molt de la gent d'un lloc, l'estat en què es troben els carrers, les cases pintades, les plantes regades, els carrers agranats. O no.

I la muntanya. La nostra, la meua, la del foraster, és una serra bonica. Amb vistes a la mar. Amb vistes als arrossars, a l'horta. Amb vistes a poblacions veïnes. Amb vistes al riu.

No farà ni un parell de mesos, passejant des del Fort en ruïnes (que només servix per a albergar una immensa antena de telecomunicacions) fins el radar meteorològic -la Bola-, vàrem fer d'arreplegadors accidentals, per això de què alguns sentim com a responsabilitat pròpia els actes menyspreables d'altres humans. En mitja hora omplírem un parell de bosses de plàstics diversos, llandes i tres ampolles de vidre. I això que només recollírem les que es trobaven en llocs de difícil accés per a possibles unitats públiques de neteja.

El dissabte passat, en el context de la Baixâ, un dels actes de la Festa a la Mare de Déu del Castell de Cullera -declarada Festa d'Interés Turístic Autonòmic-, es va disparar, com tots els anys, el «Castell de Focs Artificials» (tot en majúscules, amb entitat de nom propi, com ve escrit al llibret de festes). És cert, no hi ha Baixâ que valga, sense el Castell de Focs. Perquè tot aquell que s'asseu a la cadira que deixa preparada de bon dematí a la vorera del Mercat o qui es manté dret les més de dos hores que dura la processó, no queda content sense vore els focs d'artifici que adornen eixa nit. I d'això n'és ben conscient el nostre ajuntament. Tindre contenta a la gent de dins i de fora val més que el nostre patrimoni? Patrimoni en majúscules són la flora i fauna que habiten esta terra, el gentil·lici dels quals és prou més coherent que el nostre propi. I ens permetem, nosaltres i els nostres governants, cremar premeditadament tot allò que ens representa, que ens adorna, que lluïx per a nosaltres. El fet és que mentres uns quants gaudien de llumetes il·lusionats per una nit, els quatre pins i vegetació autòctona de la Serra de les Raboses s'encenien al compàs de trons i espurnes per a sempre.

Des dels jardins del Mercat vaig vore almenys quatre focus de vegetació ardent. Per sort, els bombers estaven sobre avís i s'afanyaren a extingir les flames que ràpidament s'estenien. Llavors, si està prevista una actuació imminent d'un cos de valents, no es tracta d'una externalitat previsible, i per tant amb un grau de prevenció innegociable? Em sembla massa car el preu que hem de pagar tots, en térmens no només d'ecologisme, per a què un ajuntament siga tan impune, quan incendia voluntàriament i amb coneixement de causa el que només li pertany per a tindre'n cura, perquè dic jo que El Vostre Senyor no pot fer res contra les flames...

Melmelada de carabassa i taronja

2011-01-21T13:02:00.006+01:00

~ Aprofite que este cap de setmana és el gros de la Fira de Guadassuar per a convidar-vos a tots. Per celebrar-ho hem fet una melmelada amb allò que ens caracterítza: carabasses! La recepta és de collita pròpia: un poc d'internet, un poc del dolç record d'aquella melmelada de La Peira. Espere que la trobeu fàcil i s'animeu a fer-la. Allà va:

Ingredients

Carabassa
Sucre roig
Canela en canó
1 taronja

~ Les quantitats seran: una part de sucre per una de carabassa (en pes); si la carabassa és dolça poseu 60% de carabassa i 40% de sucre.

Procediment

Talleu carabassa en daus i la taronja en llesques ben fines: esta és la part més costosa de la faena, però ja vos dic que ho mereix.
En un recipient poseu la carabassa tallada, el sucre, la canela i els talls de taronja; reserveu-ho en la nevera durant una nit: d'esta manera, la carabassa començarà a soltar l'aigua i a dissoldre's el sucre i prendrà el gust de la canela.
Aboqueu en un perol la mescla de la nit anterior i poseu-ho al foc; el foc ha de ser lent per tal que no es creme el sucre.
La melmelada ha d'estar a foc lent unes dos hores, i remenejant-se constantment amb una cullera de fusta; a meitat cocció podeu retirar els canons de canela.
Sabreu que la melmelada està bona quan alceu la cullera i el xarop faça un filet.

L'envasament

~ Busqueu pots de vidre, a ser possible no molt grans, per la comoditat en el seu ús: per tal d'esterilitzar-los, jo els pose un 3 minuts al forn d'aire calent a uns 18º C, segons les indicacions del professor de microbiologia (hi ha qui en compte de posar-los al forn els renta amb el llavaplats); en acabant, ompliu els potets de vidre mentre la melmelada encara estiga calenta; deixeu-los gelar-se un poc i bolliu-los al bany de maria per a què totes les bufetes d'aire que s'hagen pogut quedar en el procés d'envasament es desfacen i vos assegureu que la melmelda no es farà malbé.

Nou de trinqui

2011-01-15T00:00:00.003+01:00

~ L'ambient al Nou Trinquet de Guadassuar, com a qualsevol altra canxa de pilota a mà en dies de partida, és especial; calcule que du el sobrenom de nou perquè l'antic estaria dins del poble (algú que ho aclarisca?): est es troba dins del polígon, encauat entre naus industrials, la rejolera i un pati on ara s'alça un esquelet de ferro amb parets de formigó. El bar de l'entrada és com el de quasi tots els trinquets: vellet, a caramull i mig enforfoguit, encara que ací para un poquet més ample que els altres que he vist -pocs, tot s'ha de dir-; el pas cap a l'interior, com les tramoies d'un teatre, justet, gris i gelat, sempre amb algú que mira el joc des de dins de la porta. Els coixinets moderns, d'eixos rojos i decorats amb propaganda del més ric de l'Olleria -on, per cert, diuen que està el trinquet més antic en peu-, s'amuntonen al costat de l'escala que puja cap a les galeries.

~ Sempre esperes trobar-te a Bausset en el palquet de dalt, com a Pelayo: sé que ell és més de la partida del dissabte, però m'han dit que també sol anar algun dimecres a Guadassuar. En canvi, el de baix sí que allotjava algun caràcter més que conegut, com el de Paco (encara que no jugava el fill): aquella volta en Alzira ens va dir que era amic de Miguel -del petrerí, n; del nostre Miguel!- i em sona que son pare té alguna cosa a vore amb la creació d'este Nou Trinquet, graciosament ubicat al carrer de l'Alcúdia, número 9. Allí es juguen partides oficials regularment dos vesprades cada setmana (dilluns i dimecres) i, ocasionalment, tres: la «tradicional» Fireta de Sant Vicent de la Roda es traduïrà en una partida extra el pròxim divendres, més o manco a l'hora de la Repartició de la Carn.

L'Alcúdia de Carlet

2010-10-03T00:00:00.018+02:00

~ Diu que ara fa trenta anys exactes que «l'Alcúdia deixà de ser de Carlet.» O, millor dit, que tal dia com hui en l'any 80 Alcudia de Carlet -en castenallo en el original- passà a ser oficialment l'Alcúdia, a seques. Perquè, que jo sàpia, l'Alcúdia no és ni ha sigut mai de Carlet, que el nostre històric enemic és i serà el veí Guadassuar, que amb tot el rotllo de Pinorro i l'abocador del fem tindrem trifulca per a llarg: per ací ja es comenta, mig en broma mig seriosament, que d'ara en avant es prohibirà l'entrada de carabassots al poble i tota relació amb ells, que s'anul·laran tots els matrimonis mixts entre gent d'ambdós llocs i es farà una campanya per a evitar que els alcudians desvien capital a l'estranger en forma de pujades a la Fireta (que, total, ara que nosaltres ja tenim fireta pròpia)!

~ Mig en broma mig seriosament, diu que últimament a Carlet també són partidaris que l'Alcúdia torne a ser d'ells, que no està clar que la nostra siga l'única Alcúdia a seques, no fóra cas que els de l'Alcúdia de Crespins o els d'Alcudia de Veo -en castenallo en el original- es tufaren, que ells també tenen dret a dir-se oficialment de la manera popular, (l')Alcúdia, a seques; bo, tècnicament apostrofada, que Alcúdia a seques -sense apòstrof- és la de Mallorca, que es coneix que eixa no és polèmica perquè no hi ha cap altra Alcúdia en s'Illa Gran i Balears és com si no comptara. Quasi millor, fora que afigen l'Alcúdia d'Elx, la pedania homònima de Cocentaina, l'Alcudiola de Rafelcofer o les partides de Sueca, la Vall -quina vall?- i Vilallonga, per dir-ne només unes poquetes.

~ La llegenda, més o manco, és que només morir-se Franco, el cabut Ferrer i Pastor fou el primer en moure els fils per a que el seu poble, Fuente Encarroz, tornara a tindre el nom en valencià; en acabant va ser Torrente qui recuperà el seu topònim i, en tercer lloc, Alcudia de Carlet, a instàncies de l'omipresent Josep Lluís Bausset; en acabant diu que tot això ja es tramitava quasi automàticament per mig de l'incipient autonomia i que cada municipi actuà en conseqüència: ací cabria investigar també com es va dur a terme la nova comarcalització en la qual es va establir la Ribera com la coneixem hui en dia..

Viu

2010-06-05T00:00:00.092+02:00

~ I Sueca era una festa: diu que érem quinze mil manifestants, en acabant que n'érem dotze mil; dos mil segons els municipals. Malgrat el ball de xifres habitual entre les fonts interessades i les oficials, jo mire que este viatge estàvem més lluny de la caterva de fa cinc anys. No debades, els dotze mil cabets que compta Xúquer Viu són els mateixos que té hui en dia el meu poble, l'Alcúdia; així i tot, la quantitat de gent no era gens menyspreable, que -trencalls i tot- omplien mig carrer (del) Sequial i en pareixien un fum al final de la manifestació, que els parlats ja s'havien començat quan encara quedava gent per aplegar al cantó on està el monument al maestro Serrano. Jo vaig reconéixer gent d'Albalat, Alberic, l'Alcúdia, Algemesí, Carcaixent, Guadassuar, Manuel, Riola i, sobretot, d'allí de Sueca, però és factible que hi haguera algú de cada poble de la Ribera, no?

~ Fets els romanços, la meitat de càrrecs i representants pegaren a fugir només començar el comboi que ens havíem tret de la mànega els cantants riberencs no feia ni una setmana: dels noms que eixiren en cartell a última hora encara fallaren Mi Sostingut, Remigi i Òscar -que sí que acudí a la manifestació, però tenia d'anar-se'n a un altre lloc- però en lloc d'ells s'apuntaren in situ Andrés, Miquel Bandolers Mateu i Paco Muñoz, que va col·laborar amb Emili Chaqués amb una estrofa del Pare de Joan Manuel Serrat feta ex professo:

Pare,

que el riu ja no és el riu

abans que arribe l’estiu

voldríem el Xúquer viu;

voldríem el Xúquer viu!

Un riu en viu

2010-05-29T00:00:00.009+02:00

~ Hui és festa major ací en la Ribera del Xúquer: gent de tota la comarca -i també gent forastera- eixirà a les 6 de la vesprada de la Plaça de l'Anjuntament de Sueca com fa exactament cinc anys per a manifestar-se a favor de la sostenibilitat del nostre riu, el Xúquer, el més gran de tots els rius valencians; caminarem des de la Plaça pel carrer Sequial fins el Parc de l'Estació i serem un fum de personal, un riu humà. En aplegar a l'entaulat es faran els parlats, es llegirà el manifest i, en acabant, cantants de (quasi) tota la Ribera cantarem una cançoneta cada u per a recordar-nos, als riberencs, que som una comarca -i no dos, com diu Baldo- i que Xúquer es pronuncia com xiquet... entre altres coses més importants, clar!

~ El comboi musical d'esta vesprada, pensat i fet, ens servirà de presa de contacte de cara a establir un vincle comarcal entre els cantants de la Ribera i muntar-ne un més gran encara, grups de rock i tot! De moment, hui només estarem Dani Miquel, Eduard Joanes (!), Emili Chaqués (!!), Josep Dídac, Manolo Lledó (!!!), Martí Martorell, Néstor Mont, Paco Muñoz i jo mateix; darrere de l'u, el dos...

ETAP de La Ribera

2010-05-21T17:31:00.005+02:00

S'ha obert el termini per al procés de participació pública del pla ETAP de la Ribera.

Es preveu la creació d'una ETAP (estació de tractament d'aigües potables) en la partida de la Garrofera, en terme d'Alzira però envoltat pel terme municipal de Tous: en est enllaç podeu trobar informació sobre el procés de participació.

Hi ha uns panells explicatius, un poc d'informació i en acabant una enquesta que podeu omplir i enviar per correu electrònic o portar-la a l'Ajuntament d'Alzira o a la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. El termini està obert fins el dia 17 de juny!

Si teniu dubtes pregunteu a l'Ajuntament d'Alzira o a la Conselleria per a què en quedeu ben informats.

Està clar que no tenim la millor legislació en matèria de participació pública i que la que hi ha, damunt, no s'aplica com toca, però crec que és important que, almenys, quan ens oferixen la possibilitat (amagada en un racó del lloc web d'un ajuntament), la fem valdre.

El primo en la Ribera (Alta)!

2010-05-17T13:36:00.003+02:00

«La fava, la figa la fot.»

-Juanlu el Pelut

No res, passe per ací pâ saludar-vos a totes i a tots i pâ convidar-vos al concertet que faré a viva veu este divendres en Algemesí, per obra i gràcia de la Casa Cantonera a partir de les huit de la vesprâ. Vos espere!

Alberic, poble freak

2010-05-15T00:00:00.011+02:00

~ Un poc a hora horada, però encara aplegueu a vore algunes de les millors propostes del 5é Festival de Titelles de la Ribera d'Alberic, que té collons que l'any passat encara vaig vore algun cartell per ací l'Alcúdia, però enguany res de res (no sé si per la resta de la comarca). I també és llàstima, que el disseny d'enguany és dels més xulos que ha fet últimament el gran dibuixant ratero Jesuset Huguet, responsable també del cartell de la nova obra d'Albena -la primera després del traspàs d'Enric Solbes- i, anteriorment, de sengles còmics sobre Jaume I, Francesc Eiximenis, el Tirant lo Blanc i -atenció!- les mones d'Alberic, «Cuna del Panquemado» (sic).

~ Paradoxalment, en comparança amb la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d'Albaida (organitzat pels albaidins de Bambalina, recolzats per la seua Mancomunitat i amb el Museu Internacional de Titelles d'Albaida), el Festival de Titelles de la Ribera és d'àmbit estrictament local i només programa companyies estatals, encara que en el nom -de la Ribera!- s'endevine una vocació d'àmbit comarcal i, potser, projecció internacional. De moment, no li falta ni contingut ni un bon embolcall: a banda de l'art d'Huguet, un lloc web senzill i complet amb la programació, les companyies, les edicions anteriors i fins i tot fons de pantalla i un retallable!

~ Amb cinc edicions consecutives i encara desconegut, és divertit imaginar on hauria aplegat un festival com este en mans de l'ajuntament d'Alcúdia, d'Almussafes, de Sueca o inclús d'Alzira: segurament, a la mateixa ignomínia local on es troba ara. O no mireu que ací en la Ribera del Xúquer no tenim tanta voluntat comarcal com, per exemple...?

El Mareny del Metall

2010-03-27T00:00:00.003+01:00

~ Ser «del Mareny» deu ser pitjor que dir que eres de l'Alcúdia quan saps que et preguntaran de quina, de la Carlet o de Crespins; marells pedanis en terme de Sueca n'hi han tres: el Mareny Blau, el de Barraquetes i el de Vilches. El Nap, coprotagonista en el nou capítol de Mãemeua!! -també en facebook-, ve del Mareny del Metall -també en facebook-; l'entrevistat per Fuster, de la Pobla...?

Falles? Quines Falles?

2010-03-20T00:00:00.007+01:00

~ Ací a l'Alcúdia enguany farà deu anys que no fem Falles: l'any 2000 la comissió Calamitat II plantà «la Falla del Mercat» per última volta; la del Serrallo no sé cert quan va deixar d'existir, però els últims records que tinc jo d'ella són dels anys de l'Educació General Bàsica, quan corríem o jugàvem a futbol al Patinatge i el monument estava plantat o en el cantó de Jaume Roig amb Joan Fuster o, els últims anys, directament sobre la grava de l'Hort dels Frares. I done fe que ací ja no hi ha falles perquè l'últim casal, el de la dita Falla del Mercat, estava -està, encara que només el cau buit- davant de ma casa, per la qual cosa en aplegar març el meu carrer era l'únic de tot el poble tallat al trànsit: per això em sé de memòria el Borumballes falleres, perquè sonava a tothora per la megafonia del casal:

~ Per això tinc, també, una mescla de mania i d'enyorança cap a les falles; les manies calcule que seran les mateixes que tindreu tots els que patiu esta festa tan cívica sense participar directament en ella: coets, traques, soroll, fum, merda, coentor i burrera descomprimida. De les meues Falles enyore el concurs de dibuix que organitzaven tots els anys, els bunyols i els plats de paella, fideuâ o espardenyâ -nyam!- que ens regalaven barat a les molèsties, el «Moltes gràcies; molt amables!» del cantant de no-sé-quina orquestra les nits de ball, i poder vore la Cremâ des del balcó de ma casa (la de la falla infantil, a més, des de davant de la meua finestra)! Per sort o per desgràcia, això s'ha acabat -de moment- i ja no hi ha més falla que la de Gent del Poble, simbòlica, o les que puguen celebrar a les escoles; per no haver-hi ja ni existix el carrer dedicat a la Falla del Mercat, rebatejat amb el nom d'un celebrat artista foraster: la gent de l'Alcúdia mai ha sigut massa fallera, i els forasters se sorprenen quan els dius que no fem falles i que la nostra festa grossa -en volum etílic- és la Setmana Santa, però això ja és una altra història.

~ Tanmateix, la Ribera pot ser la comarca que planta més falles després de l'Horta (Cap i Casal inclòs): Alzira, de fet, és la segona ciutat fallera després del Cap i Casal, amb un nombre de comissions major que el de neurones funcionals en el cap d'un falleret el dia 20 de març; fa alguns anys, les Falles d'Alzira pugnaren per aconseguir no-sé-quina denominació per a les seues falles, hui dia declarades d'interés turístic nacional. No debades, els actes oficials inclouen una ofrena floral a l'estil de Valéncia; a Sueca, el mateix dia que té lloc l'ofrena alzirenya, els suecans fan la visita de cortesia: la disbauxa i els bramits d'estos últims, botella de cassalla en mà -diu que inclús han vist falleres traure's el fardet del mamellar i pintar-se una ratlla enmig del carrer-, contrasta amb la seriedat i el castellà de les comissions alzirenyes. Ara, diuen que per a acte curiós de vore, la mascletâ musical d'Alberic el dia de Sant Josep. O, com a anècdota, el cas de la Vall dels Alcalans: a Real cremen les falles una setmana abans i a Torís una després, per a què els músics realeros o pixorros puguen anar a treballar als altres pobles sense perdre's la festa de casa.

~ Anit, mentre sopàvem en Ca Imma -tot comença i tot s'acaba en Sueca- discutíem, de fundar una falla atípica (o de recuperar Via del Materal), si l'ofrena seria al Maestro Serrano o a sant Joan Fuster; Baldoví, com de costum, se n'eixí per la tangent i, en compte de nomenar el seu homònim Josep Lluís Bernat, ho va encertar amb un altre il·lustre suecà: Vicent Molina i Maset, l'autor d'El casamiento de Maria la Chapa.

~ Per cert, dijous que ve dia 25 de març s'estrena un nou capítol de Mãemeua!! només visible -que sapiam- a Sueca i Corbera o, en qualsevol cas, des del web oficial:

Trobadors a la vora del Xúquer

2010-02-20T00:00:00.010+01:00

~ Hui en dia la Ribera -no sé si com cap altra comarca- compta amb unes quantes ajuntades periòdiques de caràcter estrictament comarcal i més o manco maçòniques: verbigràcia, l'Assemblea d'Història, la Trobada d'Escriptors, el Festival de Cançó Nadalenca o el Congrés de Figures Mundials, est últim exportat l'any 2006 a Pedreguer en l'edició que feia cinc i, des de llavors, caigut en l'oblit més injust; si tot va bé, potser enguany celebrarem el que fa sis al Corral de Rafel, que ja ho pensàrem el setembre passat però al remat no va ser possible.

~ Ara, el més novell i alhora més francmaçó de tots (en el sentit sarcàstic de sectarisme iniciàtic i un clar corporativisme comarcal, però també en la familiaritat d'una colla d'amics, autèntica idiosincràsia del grup), és la Trobada d'Escriptors de la Ribera: un aplec itinerant que, pel que sé -que és més aïna poc-, se celebra només des de fa sis anyets. Ideat i organitzat pel gran patriarca alginetí Lozano (Urbà, no; l'altre: el bo), en les últimes edicions va ser convocat pel no menys gran Josep Antoni Fluixà al seu poblet, Alzira o, enguany, per Tobies Grimaltos a Castelló amb Perdó, el 12 de febrer propassat; anteriorment havia passat per Llombai (2008), l'Alcúdia (2007), Benifaió, Cullera i, suposadament, Alginet, que en algun moment del recompte el poble natal del principal instigador ha passat a l'oblit i encara com el grandíssim -i no és ironia- retratista Francesc Vera està a la caiguda del pàmpol.

~ En tot cas, d'esta última edició, com de la darrera Assemblea d'Història, me n'he assabentat massa tard com per a apuntar-me, no com a escriptor -tècnicament, jo entre en eixa definició, no?- sinó com a observador intracomarcal de cara a escriure'n quelcom en esta bitàcola; de qualsevol de les maneres, encara m'arriscaré a escriure alguna cosa sobre eixe aquelarre literari, amb l'esperança que, si escau, a l'any que ve m'informen de la convocatòria, que mira que els ho vaig insistir, per correu i en persona, que abans han fitxat dones (!) i editors (!?) que dir-me que això es fa tots els anys per Sant Blai. Afortunadament, eixe monstre de dos -o tres?- caps que era -és?- Tirant a fotre té narrades les dos o tres últimes trobades, foto de família inclosa:

~ Encara que, en vista de l'èxit, potser fóra més interessant trencar amb les generacions anteriors i, a l'any que ve, celebrar la primera Trobada d'escriptors de la Ribera no publicats (ni ganes!) i començar la jornada quan els iaios l'acaben: en acabant de dinar, amb un cafenet tocãet; i, si apleguem vius a hora de sopar, ja decidirem. Apunteu-vos amb un comentari al peu i digueu si vos pareix bé celebrar la primera edició a Sueca o, si no, on collons.

Nòries i margallons

2010-01-22T18:27:00.002+01:00

~ A finals de gener hi ha fred, i hi ha la Fira de Guadassuar. La Fireta, Fira de Sant Vicent, o el Porrat. Fira centenària i que durant un temps va ser el mercat anual més important de la contornâ.

~ Els últims anys, ha sigut deslluïda, de gent, paradetes, i ambient. No obstant, hi ha coses que ens recorden l'essència del Guadassuar profund; eixiu sinó al Carrer Major un dia de Sant Vicent després de missa. Voreu passar les dones amb monyos impossibles de perruqueria, i l'abric de pells que, tradicionalment, s'ha estrenat en la data en qüestió.

~ Certs elements han desaparegut des que jo era menuda: la nòria gran i la xicoteta, i l'home que venia margallons i canyamel en un dels Quatre Cantons. Es va fer vell i ningú no l'ha substituït. I si hi ha alguna cosa que trobe a faltar en la fira, són les mesuretes de paper. Tant si eres adult i compraves torrat, com si eres xicotet i volies llepolies, l'amo de la parãeta et creava al moment una mesureta de paper amb forma de con, on guardar la mercaderia. Ara són bosses de plàstic, i què voleu, no té tant d'encant.

~ Però, no tot ha anat a pitjor, en la Fireta del Porrat. Enguany un grup de gent ha volgut recuperar el ball del Bolero de Guadassuar. La peça musical estava totalment oblidada fins fa uns anys al poble. El ball, fins fa uns mesos i l'han –l’hem- hagut d'aprendre de fora. Porten vora un any assajant, i ahir van eixir a la Repartició de la Carn per retornar al poble la tradició. Jo havia d’eixir a ballar, però ni tan sols els he pogut vore. Han tingut èxit entre els espectadors, segons m'han contat. Cert menyspreu, premeditat o no, de l'Ajuntament. La festa, si no la fas, te la fan.

Tots els bloqs de la Ribera en un (any)!

2009-12-26T00:00:00.004+01:00

~ Això mateix: ja fa més d'un any -un anyet i vora dos mesets- que obrírem este bloq per a mantindre un cens exhaustiu de la bloquesfera comarcal i una agenda actualitzada d'actes culturals de la Ribera del Xúquer. El recompte, a l'any, no està gens malament: quasi tres-cents dietaris digitals dels quals vora una seixantena són suecos, més de vint-i-cinc roscans i, una vintena, guixots; toputs (!) i rabosots (!!) ronden la quinzena (!!?); nou castelloners (ací m'estalviaré el malnom), set granoters, sis carabassots, cinc bellotes i, la resta, amb quatre o menys censats; això sense comptar els que, per no tindre una ubicació clara -com Fes-t'ho mirar- o no escriure en valencià, entren en els dos contenedors del final, d'una trentena cada un.

~ Clar, això no vol dir que tots els bloqs censats estiguen o tinguen d'estar actius: si llegiu la bloquesfera diàriament sabreu que els bloquistes riberencs més prolífics són, més o manco, els que teniu seleccionats en la columneta Un de cada: el bromerut Joan Carles Girbés, el cabró -amb perdó- del Brey, el cullerot Julio Navarro, el granotero Paco Vera (en l'exili suecà), l'escarabat Mi #, el meu paisà Toni Montes, els suecans de L'Últim Toc Teatre, les suecanes del Vidapervida o el tomaquero Urbà Lozano. Ni tampoc està clar que de viles com Algemesí o Alzira només en tinga localitzats quinze de cada: més sospitós és el cas de Carlet, d'on no en tinc ni una maneta.

~ La solució? Seguir buscant per la xàrcia. Espigolar els directoris d'enllaços dels bloqs d'ací i d'allà. Preguntar per gent d'un mateix poble. I, especialment, demanar-vos la col·laboració: podeu contribuir a vertebrar la nostra bloquesfera en la mesura que vulgueu (qui fa com pot no està obligat a més), siga com a comentaristes perpetus o com a col·laboradors ocasionals. O, si algú sap com collons redireccionar este bloq a l'adreça riberenqu.es que m'ho diga, que no hi ha manera d'aclarir-se amb el DNS (Domain Name System)! I, per si algú té queixa, el domini punt es l'he triat per allò del DNH (domain name hack); qui sap, potser algun dia existisquen dominis punt ri o punt xuq... o punt ie!

La Cançó comarcal

2009-12-05T00:00:00.012+01:00

~ En vista que el tomaquer d'Urbà Lontano seguix el corrent principal i ni tan sols agrana cap a casa, serà menester que fem una relació tan exhaustiva com siga possible de tots els artistes, cantautors i conjunts de la Ribera que canten o han cantat en la llengua pròpia de la terra de Bernat, mas que siga per afegir més noms als dels quals ja se n'ha parlat en este bloq, tant per la seua actualitat com per adscripció comarcal: el primer d'ells, el semi-retirat Paco Muñoz, del qual ja en comentàrem la relació històrica per la qual el podríem -el deuríem- considerar «el cantant més gran de la Ribera»; abans del seu debut tardà, allà per 1975, ací a la nostra comarca del Xúquer hi hagué altres cantants-protesta que, com Joan Pellicer, no aplegaren a gravar cap de disc, verbigràcia el roscà Gènit, Navasquillo de Massalavés, el Grup de Folk de Picassent o els Sols de Sueca.

~ D'aquells últims, els Sols, un dels millors grups folk del moment en paraules del corberà Enric Banyuls, el nom de Manolo Lledó apareix sovint lligat al quartet fundacional dels Al Tall, un altre conjunt que també deu molt dels seus inicis a l'aportació riberenca (i no només per les portades de Manolo Boix): Ramon el Pansot (rioler?) era l'atracció principal quan el pujaven a cantar El casament de Maria la Xapa de Vicent Molina i Maset; la seua mort coincidí amb la gravació del Deixeu que rode la roda, el qual va dedicat a la seua memòria. Enric Ortega, potser la millor veu de l'època, s'incorporà al grup en eixe disc, en va ser part fonamental fins el seu traspàs, el 14 de maig de 1978 i n'aportà peces tan memorables com l'A Miquel assassinaren, Les xiques quan són fadrines (popular d'Alberic i cantada per la seua dona, Empar Torres) o el Bolero inclòs pòstumament en Quan el mal ve d'Almansa...

~ 1979 és l'any de publicació del primer disc de Remigi Palmero i Bon Matí, Humitat relativa, encara que el transautor alginetí és, possiblement, el més veterà de tots: en actiu com a guitarrista en orquestres i grups com els 5 Xics o els Pavesos de Joan Monleón, el seu debut com a artista titular aplegà després de llargues estades a les Illes Balears i Altea, on conegué el seu mitger històric, Julio Balanzà. Però com Remigi es mereix un escrit per ad ell a soletes, millor nomenar altres històrics com els suecans Josep Franco (L'últim roder) o Josep M. Blai, est últim entrevistat en La Nova Cançó de Casas l'any 75, on també apareix un joveneu Rafa Xambó en la seua primera època de cansautor. De la mateixa època o més abans és el bolo Josep Dídac, exiliat quasi tota la seua vida a Suïssa i amb un extens repertori tant en francés com en valencià pràcticament desconegut fins fa ben poc.

~ Ja en la dècada dels 80, els algemesinencs Pantaix amb La cassalla d'Eduard Joanes, el rabosot Joan Aymerich i les primeres incursions musicals del Mangue, un admirador declarat de Palmero que, més avant, serà conegut com a bandautor en valencià amb el nom d'Òscar Briz.

~ I, en els últims temps, una caterva de grupets sorgits al caliu dels Tirant de Rock, dels quals Albalat és la llar de dos dels més veterans: els artistes anteriorment coneguts com Gramoxone Ska Band -tècnicament, cullerots- i els Bandolers de Wladi i companyia, encara en actiu; a banda, grups més recents com els corberots d'Alikata, Inòpia, els Souvenirs d'Ulisses, The Garrophones de Sueca, Senior i el Cor Brutal -mig de l'Ènova, mig de Fortaleny-, Enderrocks (citats per Raimon com a Fills del Xúquer) i Zensurats; o ja desapareguts com els carcaixentins Animal de Séquia i Senglar (i el seu Sant Rock), els carletins Rock-ams, Afront o les Rates de Marjal d'Algemesí i els lloques d'Anguiles de Camal, ara reconvertits en Nyitus després de l'espantada de la secció de vents, de la qual ha eixit l'última gran aportació -junt amb Guadalupe Català- a la cançó d'autor riberenca: l'escarabat de Mi #!

~ No cal dir que la llista estarà incompleta sense les vostres aportacions i a mesura que projectes com els d'Assekes, Cara o Creu i el fill de Camanes es consoliden, però per ad això estan els comentaris. Qui sap si algun dia podrem organitzar un festival de música en valencià per Riberenques; mentrestant, algunes d'estes veus cantaran en viu el pròxim dilluns 28 de desembre en el Recital dels Innocents d'enguany: convidades esteu!

Pilota riberenca

2009-10-28T00:00:00.007+01:00

~ Deia u de Beniatjar -el que du el Riberenques valldalbaidí- que, quan l'any passat vingué a Manuel, allò que més li impactà només aplegar va ser trobar-se unes xiquetes que jugaven a raspall en lo carrer, una anècdota que ell lligava al signe del govern local: fabulació o no, a mi em sorprén més el fet que es trobara xicalla jugant a pilota en un poble de la Ribera que no el detall que foren xiquetes i no «vells apostadors». Potser siga perquè la pilota sobreviu millor com a joc popular -infantil?- en poblets xicotets, potser perquè la Frontera del Xúquer està més prop de l'epicentre pilotaire de Simat i el Genovés que altres poblacions, però eixa estampa encara em resulta tan o més exòtica a mi que ad ell.

~ Que la pilota siga l'esport nacional a l'Abdet, Bellreguard, Meliana, Monòver, el Ràfol Blanc, Sella o Traiguera -inclús en Equador!- no vol dir que ací en la Ribera no li tinguem afició: hui mateix comença el VII Trofeu Mancomunitat de la Ribera Alta, «una de les comarques amb més activitat dins de l'escala i corda», al Nou Trinquet de Guadassuar. Allí, com al trinquet Eusebio de Sueca, es juguen competicions oficials, però la llista no s'acaba ací: d'Albal diu que ve Espínola; Alberic té trinquet; Moro és d'Alcàntera; Alcàsser té trinquet, però també juga a frontó; igualment Alginet, amb dos figures històrics com Juliet i Sabateret; el trinquet d'Algemesí només juga en festes; Alzira té Guille, trinquet i un club de pilota amb bloq i tot; Carcaixent, un trinquet descobert i Dani Ribera II; Càrcer també té trinquet; de Carlet són el Patet, el Roget, Suret I, II i III i el Xatet; de Castelló -també amb trinquet-, Agustí; Moncho ve de Manuel; Voro diu que és de Montserrat; Polinyà, trinquet; el poble antigament conegut com Real de Montroi té trinquet; l'Eusebio que dóna nom al trinquet suecà és de Riola, on hi ha un Carrer de la Pilota; Jesús és de Silla; el trinquet de Sollana està en el poliesportiu; Sueca té en nòmina Adrian...

~ ...tots -o quasi tots- els poblets de la Ribera tenen algun motiu per a mantindre viu el joc de pilota, tots llevat del meu: ací ja ni tan sols fan la partida -de galotxa?- que feien al carrer Daoiz y Velarde en festes; no sé quants anys farà de l'última, que jo només en tinc un record borrós. Paradoxalment, l'Alcúdia ha donat els dos millors cronistes de la pilota: Llorenç Millo (autor del llibret blau d'Acció Cultural sobre el tema) i Bausset (habitual de Pelayo i autor de la columna Impressions d'un aficionat); en canvi, de jugar pilota a mà, res de res! I ausades que donen caguera amb el futbol, que fins i tot hem tingut jugadors de primera divisió, però figures ni que siga de raspall -sens ànim de menystindre'l-, no sé si n'hem tingut mai. En eixe aspecte som com una illa, o el poblet d'Astèrix envoltat de tres focus pilotaires com Carlet, Alginet i Guadassuar: dels carabassots, els nostres enemics, sempre s'ha dit -no sé per quina raó- que deixaven les pilotes en l'andana per a què es corcaren; foren pilotes de vaqueta o les del putxero, la bona qüestió és que açò, com tot, va a pobles. Al cap i a la fi, també ho canten els Bajoqueta Rock:

Juga a trinquet,
que la pilota és de Carcaixent!

~ I ara un incís lúdic: allò més paregut a la pilota a mà que he jugat jo de nano és 1 X 2 -pronunciat ['u.no 'e.kis dos], en castellano en el original-, una espècie de dodgeball de només tres moviments en el qual colpejàvem una piloteta feta amb el paper de plata dels almorzars de tots: un feridor cridava «Uno!» i enlairava la pilota d'una palmada; un altre la tornava a envolar al crit d'«Equis!» i el que l'enganxava al «Dos!» tenia de rematar cap algun dels participants; si la víctima era tocada per la plata se n'eixia del joc, però, si l'empomava, l'eliminat era el matador. Així fins que u era l'únic supervivent: llavors el joc tornava a començar, sempre amb un nombre indefinit de jugadors disposats arreu en algun racó del Jardinet; cal dir que jo quasi sempre jugava dâ buφ...

FINS AL 25 D'AGOST ES PODEN PRESENTAR AL·LEGACIONS Al PROJECTE DE VARIANT SUD-OEST D'ALZIRA I NOU ACCÉS A CARCAIXENT

2009-08-05T17:21:00.009+02:00

Ara que és estiu tenim més temps per a fer coses que l'hivern i les obligacions no ens deixen, ací teniu un parell "obligacions" estiuenques:

Pegar voltes per La Ribera i gaudir del paisatge, perquè xiquets!! açò va acabant-se!
Informar-vos sobre els projectes que tenen damunt la taula els nostres ajuntaments. Per a començar ací teniu algunes cosetes.

Si teniu al·legacions que fer al PROJECTE VARIANT SUD-OEST D'ALZIRA I NOU ACCÉS A CARCAIXENT i voleu participar d'una de les gràcies de la democràcia, dieu la vostra en forma d'Al·legació perquè estan obligats, com a mínim, a llegir-la.

La Coordinadora per un Transport Sostenible ja ha presentat 400 al·legacions, però no és precís que ho feu mitjançant el model que ells proposen podeu fer les vostres aportacions, que ben segur seran interessants i properes a la zona d'actuació.

Teniu dret a demanar el projecte i més informació sobre el tema als ajuntaments d'Alzira i Carcaixent.

El projecte bàsic, per a que us feu una idea, el teniu ací: PROJECTE BÀSIC

El model d'Al·legació que proposa la Coordinadora per un Transport Sostenible, ací: MODEL DE LA COORDINADORA

Les al·legacions es poden presentar al PROP d'Alzira, a la Plaça Cassassús número 1, (ara només estan de matí): MAPA

Podeu trobar més actuacions que pretenen fer-se a la Ribera des de la Conselleria, en la pàgina de la Conselleria d'Infraestructures i Transports, concretament, ací: CARRETERES A LA RIBERA

Salut, i força al canut!

2009-06-20T00:00:00.011+02:00

La traca final del 2008 ©© Leica Llapissera @ Wikimedia

~ Les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí, nacionalment famoses pels seus balls processionals i recentment seleccionades com una de les set meravelles valencianes, també estan ara incloses en la llista de candidatures a patrimoni cultural immaterial de l'estat espanyol junt amb altres relíquies valencianes com el Tribunal de les Aigües, el Misteri d'Elx, les Festes d'Alcoi, les Falles, les Fogueres i la Magdalena: tot s'ha de dir, jo he votat al Tribunal de la Vega de València per diverses raons, entre les quals l'antiguitat, la singularitat i la llengua vehicular que du implícita esta manifestació en particular.

~ Cal dir també que no m'agraden massa esta classe de competicions, especialment quan, per la mateixa regla de tres, també haurien pogut incloure -verbigràcia- els Moros i Cristians de Cabdet (els més antics registrats), les Falles d'Alzira (la segona ciutat fallera)... o l'Entrâ de la Mãedéu de l'Oreto de l'Alcúdia; al cap i a la fi, les processons d'Algemesí ja consten com a una de les -discutibles- Set Meravelles Valencianes al costat de l'Albufera, l'Estació del Nord, la Llotja, el Marqués de Dos Aigües, el Penyal d'Ifac i la ciutat de Xàtiva, amb la qual cosa podem considerar que els toputs ja estan aviats.

~ Ara, per una altra banda, com a riberenc pancomarcalista tinc l'obligació moral de dir-vos que, si no heu votat encara, ho feu per la Procesión de la Virgen de la Salud (sic), ja que és el candidat més pròxim geogràficament i una de les cites anuals on més voltes podreu escoltar la tonãeta de la muixaranga! I, per si encara no heu anat mai a vore cap de processó a Algemesí entre el 7 i el 8 de setembre -tot riberenc deuria anar-hi almanco una volta en la vida, com a Sueca-, ací vos cante la relació de balls i l'explicació de la falla amb música d'Al Tall:

Provessó

Comença la provessó
sense música ni ciris,
precedida en oració
pels misteris i els martiris.

Va primer, davant de tot,
la famosa Muixeranga:
ningú sap d'on ve eixe mot;
potser del de moixiganga?

Segueix l'orde establert:
darrere d'ells va la Nova;
porten xiques i van de roig i de verd;
sempre s'embruten la roba.

Fan el Ball & els ciriets,
pugen l'Alta i la Torreta;
fan l'Enterro o el Guió & quatre pinets,
quan se sent la musiqueta...

En seguida, els Bastonets
al compàs que els du l'estrofa
i, a continuació, els Arquets,
divorciats de la Carxofa.

Els xiquets i les xiquetes,
són els vers protagonistes,
del ball de les Pastoretes,
i les mares, les modistes.

En'cabant, les Llaurãores
executen els boleros:
les dones són ballãores
i els hòmens són mãedeueros.

La jornâ és molt intensa,
i a la gent li cau la bava:
tot lo món sap quan comença
i ningú sap quan s'acaba.

Ja arriben els Tornejants,
entre la Creu i el Guió;
pantomímics, ràpids i desafiants
al so de la percussió.

I per fi arriba l'anda
amb la Mãedéu de la Salut,
mentre celebra la banda
un retorn ben merescut.

Tres voltes se l'emportaren
'ixos rabossots d'Alzira
i tres voltes se quedaren
sense puesto ni caîra.

Aixina serà per sempre,
que la història bé ho raona,
i tots els anys, el 7 i el 8 de setembre,
farem les Festes Majors a la patrona.

De Sueca a la Meca

2009-05-02T00:00:00.005+02:00

~ Si sou de la Ribera i encara no heu vist mai cap episodi del millor programa televisiu valencià des d'El Show de Joan Monleon és que, com diria l'alcalde de Sueca, sou uns fogolitris:

~ L'últim capítol (de moment), estrenat -com ja és tradició- l'últim dijous del mes proppassat, es diu Àgria cultura i compta amb els personatges habituals, el retorn del Presentãor Impresentable, la lluita entre Franco i Baixauli (?), les referències als nombrosos escriptors suecans i els impagables exteriors rodats a la marjal arrossera:

~ Per cert, diuen que el pròxim episodi no serà apte per a menors de dihuit anys i versarà sobre un tema tan valencià -i tan riberenc- com les drogues i les putes! Mentrestant, si voleu descobrir o redescobrir els capítols anteriors de Mãemeua, no hesiteu més i visiteu el seu lloc web.

Borratxera Santa

2009-04-11T00:00:00.001+02:00

~ Dubte que a cap altre poble de la Ribera -o de la resta del món conegut- facen la Setmana Santa com la (des-) fem ací a l'Alcúdia; ni els capurullos en Alzira ni els vestes a Sueca, per citar les dos capitals administratives: mentre als altres llocs només ixen en processó els pobres creients, els fatxorros adinerats i els fills de la gran cúria, ací a l'Alcúdia ix tot cristo independentment de si és creient o ateu practicant! No debades, ja fa més d'un parell d'anys que la Setmana de Passió ací rep el nom popular de «Borratxera Santa»: l'any passat ja vaig tractar d'explicar-ho, però voler descriure la disbauxa que es viu al nostre poble des del Diumenge de Rams al Dilluns de Pasqua és quasi impossible; si a un cas, podríem dir que les confraries alcudianes equivalen a les penyes taurines, les comissions falleres, les filães morocristianes o, simplement, a les colles que fan la festa a cada poble amb l'excusa que siga.

~ Ara bé, per molt que vos contara no vos creuríeu que, per exemple, els confrares -coneguts localment com a caperutxos- donen caramels al públic. I «caramels» ja és quasi un eufemisme, atés que fa uns quants anys que qui no dóna d'un Huesito o un KitKat en amunt és considerat poc menys que heretge: és per això que, popularment, sempre s'ha dit que la confraria més gran és «la dels arreplegãors». Hui en dia, la confraria més gran d'Alcúdia és la del Nazareno (sic), encara que, antigament, el Silenci ostentava el rècord de la més nombrosa, la més sorollosa i la de més bufa, en dura pugna amb el Sepulcre o la de les Burretes; en canvi, els de la Sole' -els del gorro tallat- sempre han tingut fama d'agarrats; d'altres, com el Cristo, la Flage' o el Peu de la Creu van més a la seua: estos últims inclús arribaren a fer-se una camiseta amb un cérvol per a la Festa Pasqüera del Diumenge de Resurecció, per allò dels Siervos de María...

~ La «ja tradicional» Festa Pasqüera, per cert, és una de les novetats recents que no existien quan jo eixia de xicotet: llavors, la pertanyença a una confraria o una altra era una tradició familiar més que un comboi fester; d'ençà, la Setmana Santa ha començat a massificar-se i a popularitzar-se com la festa gran alcudiana, durant la qual els confrares reviuen la passió, la mort i la posterior resurecció del Nostre Senyor amb un pet com una estral. Inclús els tambors, recuperats els últims temps, desperten més afició que les andes, les quals no van a muscles dels més devots, sinó -amb comptades excepcions- sobre rodes! Com podeu llegir, res en comparança amb els dossers d'Alzira o l'encissam d'Alberic; pegueu un aguaitonet per ací si teniu ocasió i voreu cosa bona...

El riu agermanat, el riu apitxat

2009-02-21T00:00:00.005+01:00

~ Una troballa interessant que vaig fer l'altre dia a Sueca, en homenatge al nostre gran riu comarcal, en altres temps devastador i hui en dia més llastimós que cap altra cosa: Un nom per al riu, del programa de festes de Cullera (abril de 1965), reproduït en l'antologia fusteriana Elogi del meu poble a cura d'Antoni Furió (Afers, Sueca 1993), pàgs. 145 a 148. Qui ho escriu era, evidentment, Joan Fuster:

Si bé es mira, per a nosaltres el riu -el nostre riu- no té nom. Quan l'hem de designar familiarment, diem "el riu", i prou. I és natural: el Xúquer, entre els pobles de la seua Ribera, és l'únic riu, i en conseqüència, "el riu" per antonomàsia. Crec que una cosa pareguda deu passar en tots els llocs on només hi ha un riu: la gent no sent la necessitat de distingir-lo amb un topònim especial, perquè en definitiva ja s'entén que "el riu" no pot ser sinó "aquell" riu. Mai, entre nosaltres, ningú o quasi ningú no diu "Xúquer". la paraula "Xúquer" en boca d'un riberenc, té sempre una punta d'afectació. De fet, solament l'utilitzem si hem de referir-nos al nostre riu per relació o per contrast amb un altre riu. Els qui diuen "Xúquer" amb més o menys naturalitat són els "altres", els "forasters", els qui no són de la Ribera. Per a ells, el Xúquer ha de tindre un nom: "Xúquer". Nosaltres ens acontentem amb la fòrmula estricta i òbvia de: "el riu".

No voldria exagerar, però em fa la impressió que l'ús de "Xúquer" té un origen culte. No seria el primer cas, em pense. Noms de riu com "Serpis", "Clariano" o "Palància" -per no citar-ne sinó del País Valencià-, són més "erudits" que no "populars". L'etimologia de "Xúquer", segons els tècnics, es remunta a un nom ibèric que els autors antics escriurien "Sucro" i que els àrabs i els mossàrabs pronunciarien "Xúcar". Ara, és ben possible que, a partir del segle XIII, la forma catalana "Xúquer" siga també "erudita", o predominantment "erudita". La trobem en els documents, en els llibres, en els mapes. Però ¿la diria la gent? La gent de la Ribera, no: de segur! ¿I els "forasters"? Quan volien al·ludir el Xúquer, ¿deien "Xúquer"?

Hi ha un detall fonètic, que mereix ser tingut en compte. Un dia me'l va fer observar Sanchis Guarner. La tradició escrita del nom "Xúquer" és unànime: la paraula comença amb X. I és curiós: nosaltres, els valencians de la Ribera i de fora de la Ribera, també d'una manera unànime, la pronunciem com si fos escrita amb J. La X de "Xúquer" hauria de sonar com la X de "Xàtiva" o de "xarop"; en canvi, i sense discrepància, la fem sonar com la J de "juí" o de "Juny" [sic]. No diem "Xúquer" sinó "Júquer". Quan els escriptors dialectals de les nostres comarques van adoptar l'ortografia castellana, "Xúquer" va convertir-se en "Chúnquer". Bernat i Baldoví mai no hauria escrit "Chàtiva" per "Xàtiva", perquè ell no podia confondre la consonant J (o CH) amb la consonant X; per contra, escrivia "Chúnquer" i no "Xúquer" -amb X com "Xàtiva"-, i això indica que en la seua època ja es deia "Júquer".

¿Què deduiríem [sic] d'aquesta anomalia ortogràfica o fonètica? No ho sé. No sé si l'anomalia és ortogràfica o si és fonètica: no sé si escrivim malment "Xúquer" o si pronunciem malament "Júquer". El fet és, però, que es tracta d'una irregularitat suspecta. En tot cas, ens autoritza a desconfiar de la vigència "popular" i "tradicional" del nom. En general, quan hi ha una diferència o altra entre l'ortografia i la fonètica, la fonètica acaba per ajustar-se a l'ortografia. Hem acabat per dir "Vall d'Uxó" -ucsó-, i hem oblidat la forma «Uixó», que és la bona, perquè la X sense una I abans representa, en els nostres hàbits de lectura, el so CS. En el nom "Xúquer", ben al contrari, ens oposem a la grafia i pronunciem "Júquer". ¿No és estrany, això?

Siga com siga, tenim dret a pensar que el poble -la gent-no ha dit mai "Xúquer", o "Júquer", amb espontaneïtat. Com no ha dit mai "Serpis" o Clariano" o "Palància". El nostre riu sense nom quan ha hagut d'obtenir un distintiu específic, no deu haver-se dit "popularment" Xúquer. ¿Com, doncs?

Els rius sense denominació viva i popular -hi ha rius que sí que en tenen, de denominació viva i popular: Barxell i Molinar, a Alcoi, per exemple- s'han servit del nom d'una població important que travessen, i amb ell es fan conèixer. El "Clariano" no té una ciutat més important que Ontinyent per a batejar-se; ni el "Serpis" cap altra que Alcoi, si no és Gandia; ni el "Palància" res més que Morvedre. El "Xúquer" disposa d'un repertori més vast: de poblacions "importants", la Ribera en té moltes -Alzira, Algemesí, Carcaixent, Sueca, Cullera...

Sembla que, en algun temps, per dir "Xúquer", s'ha dit "el riu de Cullera". Per a la curiositat del lector, puc aportar ací un parell de textos il·lustres, literaris, que ho confirmen. L'un és de la Crònica del rei pere el Cerimoniós. Quan el nostre rei Pere estava en guerra amb el rei Pere de Castella, una batalla va produir-se a la boca del Xúquer. el Cerimoniós l'explica en la seua Crònica (edició Pagès, Toulouse-Paris, 1942, pàg. 376). I el riu hi és anomenat: "lo riu de Cullera". L'altre text és de l'Espill o Llibre de les dones, el famós poema narratiu de Jaume Roig. Jaume Roig parlava de la pescateria de València i de les males arts de les venedores de peix, que venien peix de riu per peix de mar: "Lo d'Albufera,/riu de Cullera,/per peix de mar..." (edició Roc Chabàs, Barcelona-Madrid, 1905, pàg. 126).

Sens dubte, se'n podrien trobar més, de testimonis literaris en aquest sentit. Jo em limite als dos que ara tinc a la vista. I tampoc no vull traure'n cap conclusió. ¿Conclusió? No en val la pena. "Xúquer" o "riu de Cullera", la cosa és secundària: per a nosaltres, el riu, el nostre riu, és un riu sense nom; és, senzillament, "el riu"...

~ Per cert, literalment, apitxat vol dir constrenyit, que és el que fem quan pronunciem la g i la j com a tx (i la s com a ss); el cas contrari -és dir, allò normal- es diu agermanar.

L'experiència roscana de Senior i el Cor Brutal

2009-02-16T11:31:00.005+01:00

Bon dia, concomarcals!

Res, només dir-vos que este dijous 19 estaré en l'Alcúdia amb El Cor Brutal (la meua banda d'acompanyament) tocant en el teatre La Clau (carrer Sant Pere, 14) de Dani Miquel a partir de les 10 de la nit per tal de presentar eixe disc anomenat L'experiència gratificant de Senior i el Cor Brutal i que vàrem anar a gravar a fer la mà: podeu sentir-lo ací

Farem un concertet sense repertori, és a dir, la gent demanarà les cançons o anirem triant-les a mida que les anem tocant... Serà divertit, recollons! Si vos agrada molt el concert, en acabar, podreu comprar el disc: portaré les últimes 12 còpies de la primera tongâ.

No falteu, germanes i germans. Una altra oportunitat per a demostrar-li al món sencer de quina pasta està feta eixa raça superior: el riberenc.

Fins el dijous. Besos i expressions.

L.

Terres de rock

2009-01-24T12:00:00.015+01:00

~ Amb tan gran cabassada de discs imprescindibles que ens ha donat l'any passat la música en valencià, el més matiner de tots quasi s'havia quedat en l'oblit discogràfic, però pareix que amb la presentació oficial a Sueca ara (!) comença realment a rodar Les quatre estacions de l'arròs d'Inòpia: dic això perquè jo ja tinc escoltat el seu disc -impecable!- des del començament de l'últim Tourbolet (febrer del 2008), ja que el gravaren entre octubre i novembre del 2007 en la Fonteta de Sant Lluís però no l'havien publicat fins ara; no cal dir que això no els ha privat de tocar les noves cançons en directe ni que la incontestable qualitat de Les quatre estacions... ja els ha valgut una nominació al millor disc de pop rock dels últims premis Ovidi!

~ Entremig hi hagué un procés creatiu continuador del fusterianisme localista del seu primer treball, Latent, on no només musicaven el Fuster poeta d'Ales o mans en Ara que véns, primavera sinó que, a més, brodaven la millor descripció de la Sueca actual des de l'Elogi del meu poble del veí més famós del carrer Sant Josep en l'himne El meu poble; Les quatre estacions de l'arròs, un títol inequívocament suecà ja utilitzat per Palàcios (Les quatre estacions), no és gratuït, sinó producte del deute moral del guitarrista, compositor i ara, a més, autor de totes les lletres, Pere Vendrell; no debades, tant l'herència arrossera com la vocació musical li vénen de família: son tio matern és Josep-Maria Blai, en altre temps un cantautor emergent retratat en La Nova Cançó d'Angel Casas.

~ Segons el cantant, Pat' -toput de naixement-, va ser el seu company qui demanà encarregar-se de la confecció de tota la part lírica del disc amb el Vocabulari valencià del conreu, molinatge i comerç de l'arròs de F. Cortés i L. Granell com a llibre de capçalera: el resultat és un disc conceptual que fa el recorregut estacional del cicle de l'arròs amb un seguit d'imatges i conceptes extrets de l'influència de viure en «la ciutat arrossera d'Espanya» i fer hores i hores d'assaig en el sequer al costat de la Konga; ara, ells diuen que l'autèntica conceptualitat és la del llibret, una historieta molt ben il·lustrada pel suecà multidisciplinar Àlex Mortimer que representa la història de Jimmi l'Arròs, una espècie de Tommy local a mitjan camí entre Bonies, Jòhnny, Malonda i el mateix Blai (germà, per cert, del cap de llista del BLOC en Alcoi).

~ I això que la quota arrossera del grup s'ha desequilibrat des que al Llorenç -potser el millor baixista de la Ribera Baixa?- li va agafar un cinc de copes i hagué de ser rellevat per l'Alfred Alabajos -potser el millor baixista de la Ribera Alta?-, carcaixentí com el Camilo, amb la qual cosa unixen dos extrems de la comarca altrament mal comunicats si no és rodant la serra de Corbera. Cal dir també que les floretes als baixistes no són gratuïtes: nogensmenys, tant la veu de Pat com la tria d'acords del Pere o la pegada polirrítmica del guixot fan dels Inòpia un conjunt a l'altura de qualsevol grup foraster; certament, el millor grup de rock dur que ha donat la marjal des dels Metal Mareny (quasi res...)!

~ Ara, conste en acta que el d'Inòpia no és l'única joia musical que ens ha regalat la Ribera l'últim any: també teniu l'Asincronia d' Òscar Briz, el Sense comentaris de Palmero i L'experiència gratificant de Senior i el Cor Brutal, però d'est últim potser en deuria parlar ell mateix en un altre apunt a banda... eh que sí, primo?

Eixe sóc jo

2009-01-21T11:47:00.008+01:00

Jo sóc aquell que, transcendint temps i espai, hortes i riu, taronges i arròs, he unit les dos riberes del Xúquer i n'he fet una sola.

Jo sóc aquell que és de cintura cap avall d'un poble antic (de muralles i llicsons, pensant-se que era València i era un niu de gafarrons) i de cintura cap amunt d'una localitat antiga i hortana (on naixqué la taronja salustiana).

Jo sóc aquell que ve de l'últim poble acariciat pel Xúquer abans que arribe al mar.

Jo sóc aquell que ve del poble de la Ribera Alta més prop de la Costera.

Jo sóc aquell que diu «tanca la porta» amb els dos accents a la vegada.

Eixe sóc jo.

L'Alcúdia, terra d'artistes

2009-01-17T00:00:00.006+01:00

~ De sempre -çò és, des que sant Francesc Signes s'ho fundà- el meu poble ha sigut «capital cultural» de la Ribera -quasi res, diu el diari!-, però crec que això té més a vore amb la notable quantitat (o la qualitat) de pintors i retratistes (Manolo Boix... i els altres) que amb la de l'oferta cultural d'un poble que, poc més o manco, té la mateixeta que la que d'altres pobles més grans i -això sí- amb més pressupost; de fet, a nivell de festes populars som tan coents com ho pot ser qualsevol altre poblet amb bous, fireta d'atraccions, orquestres itinerants i cantãorets de radiofòrmula; i encara com tenim la processó cívica més colorida del món conegut, l'Entrâ de la Mãedéu de l'Oreto...

~ Ara, si voleu parlar de rècords, aneu apuntant: tenim el campanar tort més famós del país, som el poble de la comarca amb més agermanaments internacionals (quatre!), possiblement l'únic que ha eixit en la ¡Hola! (quan va caure el segon aeròlit de Fontcuberta; ningú se'n recorda?) i un més en la ruta de Jaime Giménez Arbe el Solitario; inclús va vindre Fraga fa milanta anys, quan el seu partit postfranquista tenia la seu en el carrer Sant Pere!

~ I tot açò, a quin sant? Evidentment, a sant Antoni del Porquet, perquè hui fa set-cents cinquanta-set (757) anys que el rei Jaume I ens va atorgar la carta pobla; despús-ahir, com aquell que diu...

El cantant més gran de la Ribera

2009-01-05T00:00:00.007+01:00

Paco Muñoz canta per als xiquets... i per als majorots:

l'últim concert de Castelló i l'última Trobada a Sollana

~ Dir que Paco Muñoz és «el cantant més gran de la Ribera» no és cap afirmació gratuïta: no debades, la seua palesa bonhomia i la dedicació quasi exclusiva a la cançó infantil -que no infantilitzada!- han fet d'ell un rara avis dins l'estrany món de la cançó i, en particular, de la nostra Cançó; no ho sé cert, però ara mateix no em ve al cap cap altre cantant, cansautoret o cantãor que, com Paco, haja sabut compaginar tan bé la cançó adulta i la cançó infantil, lúdica, educativa, popular... i transferible. Rosa León, potser? El cas és que en valencià en tenim un grapat, començant pels Al Tall del Som de la pelitrúmpeli (la cançó homònima del qual és d'origen roscà), seguint per la figura del cantacançons Dani Miquel (del millor poble del món, també) i això sense comptar lectures pedagògiques de cançoners com el de -verbigràcia- Ovidi Montllor. Del seu estimat Ovidi el qual, com relatava la revista Gorg allà pels anys 70, després d'un recital a Alzira (!) se'n va tornar a Alcoi fent dit (!?), però això és una altra història... o, com diria Paco, «el millor ho fem amb el dit» (cançó didàctica en la qual alguns heretges veuen seguit seguit perverses insinuacions femellistes)!

~ La bona qüestió -per si no vos n'heu adonat encara- no és si Paco Muñoz és el més gran o no, que ho és inclús de tot el país valencià i part de l'estranger; l'afirmació que vos podria -deuria?- sonar fora de lloc és que ara ens l'adjudiquem com a il·lustre riberenc: si tenim en compte que la seua especial vinculació a pobles com Bocairent o Dénia es deu a qüestions de residència més o manco temporal, la nostra gran comarca única s'endu la palma. I no només perquè fóra retor a Castelló de la Frontera o a Montserrat dels Alcalans i ara residisca, incidentalment, al Real de Montroi (que, si fórem estrictes, eixos tres pobles no comptarien com a Ribera estricta) sinó perquè abans, de menudet -corregiu-me si m'enganye-, va anar als maristes carcaixentins, on tenia un tio pàrroc i on té (pocs, però encara li'n queden) tots els seus amics d'infància; en acabant, a Sueca sempre ha tingut mitja família Murillo empastrada en el seu Never-ending Tour particular; ací, a l'Alcúdia, un Carrer del Rector Muñoz (que realment no està dedicat a Paco, però li ho rebatrem a qualsevol que gose dur-nos la contra); en Almussafes, un club de fans que es diu Fundació Sambori i un altaret com a únic sant patró de les trobades d'escoles en valencià, especialment de la de la Trobada de la Ribera -una única trobada, ja ho veieu-.

~ Quant a la seua grandesa, jo ja li ho vaig dir per escrit en la premsa valldalbaidina:

Recorde una nit en què tornàvem a l'Alcúdia pel Camí dels Burros el meu paisà Dani Cantacançons i jo, quan em va dir que Paco Muñoz l'havia nomenat successor seu tocant al públic infantil: ambdós artistes omplin el forat que deixa la cançó adolescent i adulta i, així, un s'assegura el mestratge i, l'altre, la continuitat. Llavors em vingué al cap una metàfora que exemplifica prou bé la professió de la cançó per a mentalitats poc desenvolupades: Paco Muñoz és com el Deportivo Alcoyano. I no ho dic -no només- per la moral; ho escric perquè mossén Grenya és, per a mi, un cantant de segona divisió... bé; de segona divisió B.

No me malinterpreteu encara: amb això vull dir que Paco, com molts altres, juga a un joc de pilota molt més pròxim que els figures de la divisió d'honor; o, explicat amb una hipòtesi ciència-fictícia, què faria Raimon si no se n'haguera anat a viure al Principat? Millor tornem a la paràbola futbolera: està clar que tots els cantãors i cansautorets voldrien jugar en primera divisió i tindre saxo, bragues, rosca amb all i tot això que ambiciona eixa colla d'onanistes mesinfots, però la gent que realment penca de valent és la que juga en segona (i en tercera) divisió, la que fomenta l'aficció i dóna eixida a la pedrera. I ausades que Paco ha treballat per i per a la xicalla! A vore quin altre cantant valencià pot relatar com els xiquets que ara són adolescents peluts el paren pel carrer per professar-li admiració i confessar que s'han criat amb les seues cançons; i, si no, espereu-vos asseguts, que eixos joveneus que han crescut a ritme d'«un, dos, me-ca-güen-la!» demà seran segur presidents de la Generalitat, que el llistó està molt baixet, i posaran -per fi!- el Serra de Mariola en Canal 9.

De moment, i com Paco és molt previsor, ja fa més d'un parell d'anys que ens anunciava la jubilació imminent: «ja em puc morir tranquil, el relleu està en bones mans.» I així és: jo mire que, miraculosament, mossén Grenya encara ens donarà guerra uns quants anys més i, amb el temps, ocuparà el lloc que li pertoca a l'esquerra del seu tan estimat sant Ovidi Montllor. Això vos ho diu un jugador de la categoria regional (preferent).

~ Però com u no fa setanta anys tots els dies amb la satisfacció que dóna haver fet la faena ben feta, nyas un present i per molts anys, Pacorro!

Per Sant Andreu, no hi ha ni déu

2008-11-30T00:00:00.005+01:00

~ Perquè enguany ha caigut diumenge, que quan és entre setmana ací no hi ha ni hora: hui és 30 de novembre, Sant Andreu apòstol, patró d'Amalfi, Escòcia, Luqa, Patres, Rússia, Romania... i l'Alcúdia. O, com a mínim, titular de l'única parròquia d'este poble, perquè és cert que el pobre sant no té massa devots o, almenys, no tants com la Mare de Déu de l'Oreto, alcaldessa honorífica i tot! Amb tot, el dia de Sant Andreu és festa local ací a l'Alcúdia: no hi ha escola, però n'hi ha missa; les botigues no obrin, la Caixa Rural celebra el «Dia de l'Estalvi Cooperatiu» i rifa joguets entre els clients que tenen un compte corrent i xicalla al seu càrrec.

~ Enguany, com ha caigut diumenge i amb tot el cap de setmana per davant, als actes de costum s'han afegit uns altres com sengles concerts de música culta molt del gust de la gent major, una xocolatâ de bon matí i un vermudet a migdia; poser així hagen aconseguit congregar més gent que quan cau dilluns, dimarts, dimecres, dijous o divendres, que és el típic dia que tot lo món pega a fugir a Valéncia en aprofitant el dia lliure i ompli els centres comercials i altres llocs d'interés consumista plens de la gent d'ètnia roscana...

Josep Lozano (i Lerma per part de mare)

2008-11-24T00:00:00.005+01:00

~ Tres grans figures mundials -tres!- ha aportat Alginet a la història universal (valenciana), a saber: el pilotari Juliet, el «transautor» Remigi Palmero i l'escriptor Josep Lozano. Dels dos primers ja en parlarem un altre dia, cert, però ara toca fer-ho del darrer, si més no perquè hui fa seixanta anys que va nàixer: de son vrai nom Josep Lluís Lozano i Lerma, veí d'aquell poblet des de l'any 1948, autor d'un fum de llibres entre Crim de germania (Premi Andròmina 1979) i El mut de la campana (2003), però especialment -per la part que ens toca- de Ribera (Premi Ciutat d'Alzira 1990), una novel·la negra ambientada a esta comarca, en un poble que -no sé per què- a mi se m'antoixava com si fóra Guadassuar...

~ Potser un altre Lozano, el seu homònim, col·lega i veí Urbà, sabria explicar-vos tres o quatre coses més de la vida, obra i miracles de Lozano i Lerma més content que un gínjol, però la bona qüestió és que est escrit ve a propòsit del fet que el pròxim divendres dia 28 d'este Mes de les Lletres, Josep Lozano i Lerma rebrà una espècie d'homenatge ací a l'Alcúdia: el Bloc de Progrés Jaume I li para la Taula de les Lletres i dels Menjars, com a remat d'un novembre que, tots els anys, dediquem a l'animació lectora i a la cultura en la nostra rústica i riberenca llengua. Regularment, l'acte consistix en un soparot de mitja gala a la Sala Jucais (coneguda popularment com la Banyera), després del qual hom s'encarrega de glossar les virtuts (i algun defecte) de l'homenatjat i, en acabant, el mateix interfecte agraïx la deferència i deixa bocabadada l'audiència amb la seua intervenció, la qual servirà per a demostrar com és de merescut el guardó: anteriorment, l'honor l'han rebut altres riberencs com Burguera, Bausset o Franco (el del Ferrol, no; el de Sueca) i personalitats no tan importants com Valor, Ventura, Ferrer i Pastor, Bru i Vidal, Marqués o Pellicer...

~ Dit això, si teniu vint-i-huit euros gastãorets i voleu vindre, encara esteu a temps: confirmeu la vostra assistència per correu o per telèfon i ja ens ho xarrarem allí.

Tots els bloqs de la Ribera en un?

2008-11-01T01:11:00.006+01:00

~ La idea no és nova: feu-vos el compte que l'invent de «catosfera» és lleidatà i que abans ja s'han constituït «blocosferes» valencianes a la Safor (inclosa la Valldigna), Vila-real, la Vall d'Albaida, Alcoi i la Marina (Alta). Perquè eixa és l'altra (i és una de les premises d'est inventari): no vos rebenta que sovint s'escriga -es parle- de la nostra comarca única com «les riberes»?

~ Potser des de fora no entenen que Ribera Alta i Ribera Baixa són dos cares de la mateixa moneda, els límits de les quals canvien segons criteris: Sanchis Guarner, en Els pobles valencians parlen els uns dels altres (volums III i IV) «parlava» de Ribera Alta -capital, Alberic-, Ribera Mitjana -Alzira- i Ribera Baixa -Sueca-, però els tirs no aniran per ací; en canvi, sí que recupere -si més no, per tradició- la divisió històrica d'Emili Beüt (Comarques naturals del Regne de València, 1934) que incloïa pobles que hui en dia encara reguen amb l'aigua del Xúquer però ara pertanyen a l'Horta Sud (Albal, Alcàsser, Beniparrell, Silla i Picassent) o a la Costera (Estubeny) i n'excloïa la Vall dels Alcalans (amb el Marquesat de Llombai), Castelló (de l'Horta de Xàtiva) i -per descomptat- Tous, «un pueblo que parece arrancado del Alto Aragón» en paraules de Calvo Acacio (Los reyes mudos, 1901). Cal dir que també balla l'adscripció d'uns pobles a una part o a l'altra (Albalat pertanyia a la Ribera Alta; Alginet i Benifaió, a la Baixa), però això no és rellevant: el present llistat no fa distinció prescriptiva entre la una o l'altra, ja que entenem que tots pertanyem a la Ribera del Xúquer. I punt.

~ Quant al contingut d'esta bloquesfera per riberenques, en principi no hi ha restriccions: ara, evidentment són preferents (si hi ha una preferència) els bloqs escrits en valencià des de dins de la nostra comarca i amb un mínim de contingut original (és dir, no li valdria a penjar vídeos del YouTube i au!); de totes les maneres, els bloqs escrits per riberencs en l'exili tenen la seua pròpia columna; els bloqs escrits en altres llengües, que encara són minoria, també tenen un raconet; la resta, en compte d'estar ressenyats només amb un enllaç, ací apareixen sindicats per mig d'Atom o RSS i ordenats per poble (inclosos Castelló de la Frontera i la Vall dels Alcalans) segons dites populars... o impopulars, algunes d'elles no incloses en el llibre de Sanchis Guarner adés esmentat ni en el Refranyer de la Ribera de Soleriestruch. No cal dir que podeu suggerir qualsevol afegitó, millora o canvi en qualsevol dels apartats, especialment pel que fa a afegir, corregir o canviar d'adscripció local el vostre bloq.

~ I les estadístiques? Irregulars: evidentment, la palma se l'emporta Sueca, «la reserva espiritual del País Valencià» on pràcticament totes les falles duen una bitàcola ben actualitzada; un cas paregut és el de Sollana, amb tota una quadrilla de xiquetes enllaçades (i això sense comptar els bloqs escrits en castellà; què vos passa, granoters?). Per altra banda estan els poblets que només en tenen un o dos (o cap, o abandonats), com l'Alginet d'Urbà Lozano, el Rafelguaraf de Vicent Sanchis o la Silla de Josep L. Pitarch (menció especial per a la Kirikú de Manuel, que a més del seu bloq també escriu molt sovint en altres lloqs). I en acabant estan els pobles amb una desena de diaris variadets, algun d'ells escrits per riberencs de nomenada: Carcaixent (encapçalat per Joan Carles Girbés), l'Algemesí de Doménec Gamieta i, -com no- la «capital cultural», l'Alcúdia de Toni de l'Hostal, que sóc jo!